24.09.2022 - 21:40
|
Actualització: 24.09.2022 - 22:04
Em trob en un estat d’intoxicació medicinal. No diré els productes que he hagut de consumir perquè una ferida no s’infecti i perquè una inflamació desaparegui.
Però tot això em deixa el cap a lloure, llibertari, sense cadenes i puc escriure els més bells desbarats de la creació.
Si afegim a la bioquímica que m’he ficat aquests meteors d’entrada a la tardor quan tot indica que plourà (el núvols negres, la qualitat blanquinosa de la llum i aquells llamps acompanyats de trons que sembla que s’acosten per l’est), i no plou ni una gota (tempesta seca), puc assegurar que haver descobert a la Vie de Rancé de l’amic Chateaubriand aquest mot, que no es troba ni en el Littré ni en el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, voculari, m’ha fet enlairar l’esperit per uns cels de novetat verbal euforitzant.
L’amic Bergson em fa senyes: com més aprofundirem la natura del temps, més comprendrem que durada significa invenció, elaboració sempre seguida de l’absolutament nou.
“Voculari” seria un recull de veus. Provendria de vocula que vol dir paraula pronunciada en veu baixa. I el mot està format perfectament i en podríem trobar altres exemples.
El mot s’aplica molt bé a les darreres paraules de la gent que es mor, la qual cosa era el tema del passatge que comentava la Vie de Rancé.
A mi sempre m’ha agradat saber les darreres paraules d’escriptors que estim, saber les ultima verba que han pronunciat abans de fer el bategot, perquè crec que d’alguna manera o altra ens donen una lliçó de vida.
Miró va dir a George Raillard que li agradaria morir dient “merda”; Gertrude Stein, a punt de badallar, va fer una pregunta a Alice B. Toklas: “Quina és la resposta?” Com que Alícia no motava va prendre la paraula per darrera vegada i digué: “En aquest cas, quina és la qüestió?”; Pauline de Beaumont va fer el cuec a Roma el 4 de novembre de 1803 i digué: “Tossesc menys, em sembla que és per morir sense renou.” Beethoven en el darrer instant va recuperar l’oïda i la veu i va improvisar uns acords que anomenà “pregàries a Déu”.
I Lleonard expressà amb una espiritualitat misteriosa una idea que podria ser de Joan de la Creu. “Com un dia ben aprofitat dóna una joia al somni, així una vida ben emprada dóna joia a la mort.”
Veig fugir l’estiu amb una espècie de desesperació: em manquen tantes de coses que hauria volgut fer i no he fet!
La falsificació és de fa estona general, i això em fa fotgeria.
Cal estendre la joia però eliminar la tristesa, hauria estat la meva meta.
Que trist esdevingués una injúria!
Em vénen al cap uns mots del Dant: gioir s’insempra. Però, com eternitzar la joia?
El Dant ve a dir: quan la joia es fa sempre, es transforma en sempre. L’adverbi esdevé verb. Com si encuny el verb semprejar.
Gaudir se sempreja, com dir joia d’amor dura sempre (semper).
Llegesc aquestes paraules i gaudesc (godo) del sol fet de dir-ho (dicendo questo).
Faré un voculari en què les veus, pel sol fet de dir, de dir-se, passin gust, passin joia, gaudesquin.
Desig l’increïble com expert en voluptats de la dicció.
Desig la surrecció de la paraula, l’aixecament, l’èxtasi.
La veu tremola de joia.
L’espai s’amplifica, s’eixampla de cada vegada més, el temps esdevé infinitament elàstic, tota mesura és abolida.
La tempesta seca em fa por. No pels llamps i els trons, sinó per les possibilitats de pegar foc als pinars, per fer malbé el món.
Només em sent sostingut per la força del malentès.
I vull salvar sobretot, sobre tot, la meva memòria, les meves sensacions, les meves acumulacions, inesmentables, de detalls, de minúcies, d’anàlisis microscòpiques.
Un escriptor conscient és responsable de tota la cultura del seu país.
Per això són tan urgents i tan desconeguts els vocularis quan vivim dins la fosca negra.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
