17.09.2022 - 21:40
Desfer, desfer, desfer.
Escriure és l’art de desfer.
Tot el jardí respira sequera.
Tot el sementer respira sequera.
Tot el nuvolam respira sequera.
Tota l’animaleria respira sequera.
Tot l’escriure respira sequera.
Aprenc a observar, tot és allà: l’ull, l’orella, l’alè, els reflexos, el sentit de l’objectiu.
El fi de la literatura és ensenyar-nos a llegir.
La lectura posa en moviment el cos sencer.
L’escriptura és una veu.
És l’acte més individual que existeix, per la qual cosa esdevé un perill horrible per totes les inquisicions.
Voltaire deia que poca gent llegeix perquè la majoria només fa servir els ulls.
Per saber llegir cal saber viure, em deia l’amic Guy Débord. I per saber escriure cal haver llegit.
El tempo de la lectura és essencial i per això es necessita timpà.
Si t’equivoques sobre el tempo d’una frase t’equivoques sobre el sentit.
Embarcat en una paraula he travessat mars tempestuosos, m’he passejat per grans extensions de les edats modernes, he anat a Roma, a Tunísia, a Atenes, al desert.
M’agradaria contar la vida i les aventures d’un mot, un esser viu com deia mestre Palau i Fabre.
La paraula ha rebut impressions diverses dels esdeveniments als quals ha servit, segons els llocs ha despertat idees diferents, ha ajudat als pensaments, a les percepcions, als actes. Ha tintat d’energies converses i discursos i poemes i relats, ens ha educat el gust, ens ha donat mil i una gràcies. No és un viatge deliciós i inacabable?
El mot sap que el temps escriu.
El temps és una brodaria, una capsa de ressonàncies, una música d’ecos.
De cada lletra traçada aquí aprenc amb quina rapidesa la meva vida segueix la meva ploma.
Cal esser instant.
És això que es juga en la sensació i sobretot en la sensació pensada.
En tot el que escric ho faig des del lloc de l’instant.
No passa un bri d’aire.
La nit feixuga, xafogosa, cau com a plom damunt l’esperit.
Hi ha un silenci de totes les pedres, plantes, animals i meteors.
Voldria ser com l’aigua que no pot ferir res.
No deixar empremtes.
Fer cos amb la foscor.
Potser la bellesa neix quan el límit i l’il·limitat esdevenen visibles al mateix temps.
Escric la incertesa.
Només podem viure en l’entreobert.
Faig passes cap a un art de la sensorialitat.
Una llengua densa, concentrada, que amaga moltes significacions, plena de càrregues de profunditat, de petits cops d’estat.
Un trencadís de músiques acordades que toquen en punt, una invitació a la dansa.
Saber llegir és viure el món, la història i l’existència pròpia com un desxiframent permanent.
Saber llegir, és la llibertat.
Un tassó de vi negre en mig de la sequera del jardí.
La lluna quasi plena ha sortit darrere els ullastres.
Bec tot sol, sense companyia.
Lluna, a la teva salut!
Jo, la lluna i la meva ombra som tres.
Jugam a conillons i ens veurem un dia a la Via Làctia.
En la llunyania, el món sencer fa guerra.
Assegut a una cadira de bova escolt i pens.
Simplicitat, concentració, despreniment, cap efecte inútil.
La vibració dels mestres xinesos em fa veure la mà que traça, sent el que veig, la respiració manté l’interval i el fa viure, faig girar i desaparèixer la composició en l’alè que em ve del paisatge i de mi mateix: la poesia, la cal·ligrafia i la pintura es nuen.
S’obri la vertadera vida en acte.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
