23.07.2022 - 21:40
|
Actualització: 23.07.2022 - 21:43
Com més intent estar tancat en mi mateix, més porós em sent a les impressions i a les agressions exteriors.
Llegesc el Cant III del Paradís del Dant i veig com llum i veu es confonen.
Voldria poder practicar aquest art de tornar sensible allò que quasi no es veu, com els trets d’una cara en la superfície de l’aigua.
Voldria que l’infinit penetràs en les coses i les engrandís, els donàs una ressonància llarga.
L’espai com una cambra, íntima i oberta.
Passeig en barca: només record la música de les ones que em bressolaven i dels blaus verdosencs que convertien la meva mirada en una poesia de les profunditats impossibles.
Tot el mar desprenia el perfum de consol.
Em mormolava frases d’allò que hi ha més central i més fondo.
El cel arrelava en les ones: una cal·ligrafia de núvols submarins, com un esbart de promeses de no-res, em deixaven estormiat.
Llegia un poema d’un amic que em siderava com un xoc físic, com una emoció directa.
Em venia al cap una frase somniada: “Escriure és un poc el contrari de pensar.”
No oblidis mai que som una persona amb les meves tries, els meus refusos, la meva brúixola intransferible.
M’ofereixes un tall de síndria pelada que té forma de martell i quan el vaig a agafar, em qued amb les mans a l’aire.
Mantes vegades em passa això mentre escric, no ho sabies?
Perd el fil i qued dins un espai enorme amb un buit ple d’amenaces, de desastres i d’absències.
Retorn a les festes llunyanes de la mar.
To hi és: passió, follia, drama, peixos, tot amagat.
Visc el món, la història i la meva pròpia existència com una forma de desxifrar sense aturall.
Una existència és plena de bombes de temps: els seus trucs, les seves dissimulacions, els seus miratges, les seves mentides, les seves accions bones amagades, els seus vicis, les seves covardies, els seus abandons, els seus entusiasmes, els seus esclavatges, els seus heroismes, les seves tàctiques i les seves estratègies formen part dels seus escrits.
La vida i l’obra estan inextricablement lligades, i és això el que regira.
La seva vida és una obra per l’obra, al mateix temps que l’obra?
Podria ser la literatura l’única vida realment viscuda?
D’on ve aquesta emoció estranya quan llegeixes un escriptor, o aprens això i allò significatiu dels seus recorreguts?
Viatjar per mar és una plana plena de preguntes, d’iniciacions, de records, de capavallades…
Hi ha l’infinit en l’instant?
Puc fer un univers en tres línies?
La singularitat és sempre inquietant? Per què?
És ver que els llibres vénen de la solitud, del silenci, de l’inconfessable, d’una ombra mòbil i gelosament protegida?
Non omnis moriar, deu ser de bon de veres?
L’escriptor, és un revolucionari de la percepció i del llenguatge?
És la llengua en acció?
És un paquet d’electricitats amb descàrregues imprevisibles?
És algú que viu l’eficàcia màgica del llenguatge com a certesa en aquesta època de caos, sempre que l’elecció sigui precisa, la dicció clara i vibrant i la complexitat vençuda?
És algú que modifica la vida?
Tornàrem del mar al port dins el crepuscle, les ones dibuixaven valls i muntanyes de sabonera voladora de cristalls transparents, el crepuscle era etern i lleuger, sense abans ni després.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
