09.07.2022 - 21:40
Ens agrada a Jean Scot i a mi fer una volta dins el capaltard d’estiu amb la música de les xigales, pel caminoi del bosquet que és la frontera entre l’ametlerar i els pins.
Ahir em va amollar, mogut per un diàleg sobre les coses ambigües i el veïnatge dels contraris que poden ser el sorgiment d’una llum potent, unes paraules que vaig estotjar tot d’una dins la cova de la memòria perquè crec que eren molt clares, la qual cosa és ben necessari en aquests temps de confusió.
Escolta: “Tot allò que és pensat i sentit no és altra cosa que l’aparició del no-aparent, la manifestació de l’amagat, l’afirmació del negat, la comprensió de l’incomprensible, el discurs de l’inefable, l’accés de l’inaccessible, la intel·lecció de l’inintel·ligible, el cos de l’incorporal, la forma de l’informe.”
La frase amb l’aparent complicació em llenegava entre els dits com una seda suau i voluptuosa de la qual no em volia oblidar.
L’aire encara era calent, però la desaparició del sol i una lleugera brisa que venia del cantó de la mar convertia l’atmosfera en alguna cosa suau, vellutada, ondulant, fresca que ens envaïa per dedins.
“De vegades em visiten les ombres”, va mormolar Jean.
“A mi em venen a veure presències invisibles”, vaig contestar amb un mormoleig suau.
Jan es va posar a riure i digué: “Això és la malenconia embruixadora de la nit mallorquina. Per guarir-la em dedic a fer alguna cosa amb un no-res.”
Crec que aquell vespre quasi no parlàrem pus fins que ens donàrem l’adéu.
Conec l’atracció del buit, el pes del misteri i la força del destí, no ho sabies?
Voldria aturar el llenguatge, rompre aquesta espècie de radiofonia interior que emet contínuament en nosaltres, voldria buidar-me, entumir els centres nerviosos, eixugar la xerrera incoercible de l’ànima, fer callar aquesta recitació interior que constitueix la nostra persona.
Voldria la música dels sentits i no la dels sons.
Voldria viure i contar petits incidents que ajustin el significant i el significat: formes breus i justes.
Xiuladissa d’ocells dins el drago del jardí, mentre el capvespre avança cap a una nit calitjosa.
L’invisible amagat al centre d’un arbre.
Com si l’arbre fos una capsa de sospirs.
Tot està preparat per ser rostoll: el groc, el blat madur, la calor, el camp, però no hi ha la segadora perquè la màquina és tan grossa que no pot passar per la porta de l’entrada del sementer.
Hauré de rostollar la plana, no creïs que ho faig?
Valzies àvides travessen els vidres de l’estudi i em deixen els llibres fets malbé.
Els baladres esclaten de flors vermelles i blanques. Tenc por que algú –persona o animal– s’enamori d’aquesta bellesa i se la mengi. Moriria enverinat.
Una riquesa calma i plena de força, no hi ha crits ni murmuris. Una calor darrere farcida de constància.
Una assemblea ordenada de presències fortes, i destructives.
Una serenitat potent.
Vull nuar fets petits: la picada d’una abella, el gust d’un albercoc, el color de l’aigua del safareig, l’ombra dels ullastres, una ferida als llavis d’un mossec.
Procedir per aproximacions.
Jugar amb connivències.
Una línia, un color, l’ombra d’un tall, es saluden. S’atreuen.
Intent la contigüitat sense idea de la forma que sorgirà. Es torba. Potser ha agafat un altre camí. Insistir. En l’obscuritat.
Posar l’esperança en el desconegut pel pler de veure-la aparèixer fugitivament: forma eixida del creixement de la realitat i del somni per fer el buit present.
Els dies segueixen els dies, una prosa infinita.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida ací mateix:
