02.07.2022 - 21:40
Em sent un home de la prehistòria que dibuixa les seves mans en negatiu damunt les parets de les coves.
Podria dir que hi veig clar, molt clar, com si fos l’organista d’una tempesta aturada.
Pas per dins un bosc de pinzells amb l’humus fresc de constel·lacions que cada vespre cauen del cel i adoben la terra.
Hi ha un camí que no duu enlloc.
Em sembla que surt d’un forat, d’una cavitat desconeguda, d’un volcà d’ullons.
El món ha esdevingut anormal.
Dins aquesta època del crim organitzat el meu sistema nerviós no es vol dedicar a la decoració de superfícies.
No veus aquestes arrels de sang que lleven la visquera a qualsevol humà amb dos dits de front?
Les carnisseries i els carnatges són el nostre horitzó, no ho senties?
Aquesta franja insòlita i tenebrosa del buit que s’eleva després d’un llamp, podria ser una sortida de socors?
Entre els dos pols d’inèrcia i convulsió es juga una certa percepció de l’infinit.
No escoltis com freturen les meves idees i com la fosca pot envair en qualsevol moment els límits de l’escrit.
L’emergència verbal d’un llenguatge infinitament més lliure és l’objectiu que tenc davant el canó de la ploma.
Saps que l’ull escolta?
Potser per aquí podria trobar la traducció dels acúfens que em guien i que necessit de mala manera per seguir.
Vull escapar del somnambulisme dels espectadors entobiats per quatre jocs de mans podrits dels poderosos que venen com la felicitat domèstica.
Fugir de la xètxara de la publicitat consumista que encapulla mil i un il·lusos i una mala fi de beninonis que fan tots els papers de l’auca.
El remei: estimar el que s’estima.
Qualcú que no se’n cuida, d’estimar el que estima, es fa malbé a si mateix.
En la intersecció de l’espai i el temps hi ha l’escriptor i la seva veu.
Cerc a les totes, més enllà de qualsevol emulsió de mots, el grau més alt de la precisió, de l’elegància, de l’economia i de l’encant.
Podem mirar les coses si som capaços de parlar d’aquestes coses, sense això no les veurem.
Sí, cal repetir-ho ben clar i català: veurem aquestes coses si som capaços de parlar-les.
En un temps de regressions múltiples (els cinquanta anys enrere que ha fet retrocedir la Història el Tribunal Suprem dels EUA condemnant l’avortament, condemnant les dones, n’és un bon exemplum); en una època en què la violència, la pudibunderia i l’odi corren arreu i les massacres esclaten (els ferits i els assassinats de Melilla són una mostra oberta del racisme i la xenofòbia que no es tanca mai), en què els clixés de tota casta fan matx, cal desmuntar les aparences, radiografiar els desigs, transformar el caos en bondat, bellesa, fraternitat, compassió i llibertat.
Cal canviar de cos i de dimensions.
Parlam massa de dois, treballam massa com esclaus, perdem el temps massa amb la internet, miram massa la tevé, ens arrossegam massa amb l’esport, especulam massa amb els doblers…
Sentim i pensam massa poc.
Sentir per poder pensar, pensar per poder sentir!
Oblidam que només hi ha un únic tema: l’amor.
Amo ergo sum.
I l’amic Baltasar Gracián em ve a saludar amb una abreviació sensacional quan diu: “L’amor fa un cercle sobre si mateix, corona la fi pel principi, i xifra en un sol punt tot el benefici d’una eternitat. Per aquest camí, tota la llarga durada dels segles es porta de tornada a la novetat d’un prodigi meravellós.”
El cos és també espiritual i l’esperit és corporal.
No sents que la sang que banya el cor és pensament?
No veus que aquestes paraules també senten i s’entenen de bon de veres?
Voldria suscitar al lector aquest estat en què l’ull s’esvaeix en allò que l’orella recorda.
T’estim.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
