18.06.2022 - 21:40
Em demanaves quasi com si fos una súplica la pregunta impossible: per què escrius?
I et vaig contestar el primer que em va passar pel cap, sense filtres, sense quasi neurones: escric per robar alguna cosa a l’oblit, al temps.
Quedàrem una bona estona aturats davall l’ombra benèfica d’una figuera.
El silenci del mar ens acompanyava molt a prop.
La calitja feia que les coses, el món i nosaltres, suràssim dins una atmosfera de color de rosa seca.
No importa que et repetesqui, amic, que allò que més empeny la meva ploma són els fets ínfims i perifèrics, que col·leccion en les meves plaguetes de gargots, esbossos, notes, cròniques, relats, contarelles, recerques per acostar-me al misteri enorme i impenetrable del que és, del que som.
Mir, observ, escolt, llegesc, escodriny, imagín a partir d’elements concrets per donar veu, per reconstruir vides i obres oblidades, perquè les cendres ressuscitin.
Em ve al cap una frase del psicoanalista Groddeck que sempre m’ha fet companyia: a cada instant tenim totes les edats.
Com les matrioixques russes ho duim tot dedins.
Els escribes mesopotàmics del quart mil·lenni abans de Crist ens han transmès la punta de la ploma de l’escriptura.
Els iraquians de Sumer o d’Akkad confiaren la memòria dels seus actes i dels seus pensaments a les tauletes d’argila. Quan vaig visitar la darrera vegada el Louvre vaig tenir una emoció violenta fins a les llàgrimes amb el dibuix cuneïforme dins el fang que exhalava pensaments.
La Virginia Woolf m’ha dit que estotjàs en la lletra instants de vida.
Els fets sentits que amaguen els meus quaderns em recorden els escarabats d’or momificats i bellíssims que conservava de menut dins capses de mistos i que vaig batejar com imatges d’un temps cristal·litzat.
Aquesta llum crèdula arribada del món d’ahir de la infantesa il·lumina el paisatge i embelleix la negritud d’un clarobscur caravaggesc com la veritat menuda d’un paradís perdut.
Potser aquí coexisteixen d’una forma feliç l’intel·ligible i el sensible, el pensament de l’esser i el seu sabor.
I els motius, els teus motius, no són una de les parets mestres de la teva intensitat?
Aquesta pregunta inesperada em deixa en la una bona estona.
Saps que tenia dins el cap quan m’has interrogat? Una frase d’Empèdocles que vaig llegir fa dies i que s’avé perfectament amb el meu estat d’ànim: “La mar, suor de la terra.”
L’amic queda desnortat per la sortida, em somriu, i insisteix: em deleixen les llistes de coses que acumules de llibre en llibre, el paper carta amb la capçalera d’un hotel de París, els tinters atrabiliaris que descrius, els segells de cautxú que estotges, aquell àlbum de fotos d’una família que no coneixes, el millefiore amb set murrines sobre un cel d’estrelles, la clau i el pany rovellats que cauen a trossos, un bocí de fusta d’un vermell fos com a líquid, el paper de calcar, una postal de la Salute amb una frase sobre la felicitat i el temps, dues senalles de llatre plenes de botons variats, un grafit molt fosc amb una inscripció: “Le Sexe des Lumières”, etcètera.
En un motiu cal cercar la gran claror o la gran ombra, la resta vindrà naturalment.
Recordes Baudelaire?
La revolució, l’han feta els voluptuosos.
Ara veig una pèrdua hemorràgica d’energies que no pot aturar res.
Mentida!
Només hi ha un remei molt conegut i oblidat.
Un remei que és el pa i la sal, l’epifania i el combat, la força i la potència.
La mestria en totes les dimensions del temps.
Cada instant compta, cada frase, cada lletra, cada detall, cada alè de vida.
Cal fer veure allò que no es mira.
Cal fer sentir allò que no s’escolta.
Cal fer viure allò que només mor.
Cal crear del no-res.
Ara la qualitat de vida és la guerra, no ho sabies?
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
