28.05.2022 - 21:40
M’he aixecat fresc i vital després d’haver-me engronsat amb els trons i llamps i tots els espants d’aquesta nit de tempesta.
M’he passat un temps infinit a la mala hora de la fosca negra escoltant caure una pluja de clauet damunt els humans, damunt foravila, damunt les cases, damunt els cotxes, damunt els pobles, damunt l’illa, damunt el món.
La meva veritat aquesta matinada, entre flaixos elèctrics i catacracs eixordadors amb totes les meves cèl·lules que respiraven l’olor tendríssima de la terra banyada, era música de pluja.
I em deixava anar.
Prepar la pàgina blanca perquè l’aigua negra l’aquarel·legi i així em digui una veritat menudeua com la llavor que treu un ull.
De vegades la natura ens ha preparat alguna cosa que estàvem disposats a rebre quasi sense saber-ho.
Alguna cosa fràgil però no frangible.
Qui em posa bastons a les rodes?
Qui em mormola que els camins de la “creacció” són màquines verbals inacabables?
Qui m’escup que som un objecte de burla?
Qui em diu que la delectació i la dilecció que hi ha en les meves paraules no és una impostura?
Qui em canta que la llum és cega i toc les coses com si funcionàs en braille?
Qui em desvetla en cada figura la bellesa que li pertany?
Qui em mostra que els objectes que m’envolten són els meus punts d’amarratge i que la bellesa, el drama, el tràgic de cada cosa i de cada arranjament de coses em són immediatament sensibles?
A la finestra, escoltant la pluja entre la resplendor dels llamps, veig les diferents cares del real, amb perspectives múltiples, amb temps superposats: l’atmosfera dels horrors, la vulgaritat dels costums, la crueltat dels humans, l’elevació i l’abaixament de les desigualtats socials, la manca de noblesa, de compassió, d’afecte, de conducta fraterna, el terror per l’anestèsia general i per l’ablació quirúrgica de la poesia.
Escoltes les notes del rossinyol dins la nit pestilencial?
Dic com Voltaire: Vaig aviat perquè la vida és curta i tenc moltes de coses per fer.
Saps que m’ha influenciat? Tothom m’ha influenciat!
He estudiat el mal que m’ha ensenyat el bé, i la mentida que m’ha ensenyat la veritat.
Com puc viure el coratge de tots els instants?
En lloc de mirar el paisatge dels turons verdíssims, dels camps d’ordi daurats, la lluentor del torrent amb un fil d’aigua que canta dins la serenor del capvespre, em dedic a enfocar amb precisió (com un Chardin d’estar per casa), una paret seca esboldregada, aquelles assutzenes músties, l’extrema humilitat d’un enfilall de tomàtigues de ramellet penjades a un clau ganxo de la cuina.
El pensament és un força que està dins l’aire i dins l’espai tostemps.
Les coses més senzilles són les que estan més amenaçades.
Tot el que és antic, tot el que és bell, esdevé enormement suspecte.
És molt difícil separar l’autobiografia de la senzilla grafia, no ho sabies?
Tenc identitats simultànies i múltiples: la musicalitat de l’existència.
Saps què vull fer: dibuixar alguna cosa com una constel·lació reveladora del temps en què ens trobam.
Allò que dic no basta mai.
I per això em critiques que deix les coses inacabades.
No vull concloure, no vull finir, no vull centrar, no vull donar la moral de la història, no vull fer res rodó.
No vull anar enlloc.
Vull un text imantat que atregui i que mostri al mateix temps el que no diu.
Vull una força que no ve d’alguna part per anar a una altra part.
Vull alguna cosa que embolica, que te’n duu, un cop de vent que deixa les coses en suspensió, a l’aire.
Vull que el dir desencadeni més visió, i no el contrari.
Per això cal·ligrafii l’estètica de l’insignificant, allò que no té cap interès. Allò inútil: l’anodí, l’irrellevant, la cosa poca, l’ordinari, l’insubstancial, l’irrisori, el no-res, allò que passa per alt.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
