14.05.2022 - 21:30
No vull morir de desesperació en un planeta d’ignorància, de guerra, de mal, de perversió i de decadència.
M’aliment de qualitats sensibles: sons de veus, música d’esquelles, zumzeig d’insectes, perfums de flors, vacances d’agressions, quietud insexual, olors de la casa, ocupacions regulars i fútils, replecs dels turons, gateres de clorofil·la…
Faig dels moviments de pau com un paisatge de memòria per un vent i una escapada de la violència dels llenguatges inhumans per l’altre.
Visc dins el silenci, la incomplitud, la disponibilitat i la incertesa.
Només en les fissures trob ressonàncies íntimes, només en les escletxes, formes novelles de veure els angles morts.
Escric començaments alla prima, o sia que el tret verbal és fet d’un sol moviment cal·ligràfic com si fos un pintor-poeta japonès que escriu una obra damunt una seda delicadíssima.
Podria ser això, aquesta delicadesa, una de les sortides per rompre la feixugor d’aquestes bombes de raïm i càrregues de profunditat que m’arriben esclatant per totes bandes pels mitjans dits de comunicació, pels mails, per les telefonades, pels whatsapps, per aquest maremàgnum de les xarxes socials?
La delicadesa com antídot contra els verins que ens intoxiquen arreu arreu?
Absència d’èmfasi i d’exhibició dels codis.
Descentrament per desfer-se del sentit ple.
Desplegar l’escriptura com un art que funda la pintura.
Convertir l’incident de no-res en epopeia de la simplicitat.
Obrir-se a l’entendriment produït per gests minúsculs, subtils i fràgils que no deixen empremta.
Esquinçar-se per mor d’un atur del llenguatge dominador, per l’abolició del sexe comercial, per la troballa misteriosa d’una nova relació amb l’esser.
Catalitzar, empènyer, provocar els desplaçaments de la lletra que tornen el seu moviment infinit.
I prohibeixen tota apropiació definitiva.
El paisatge sonor d’una piuladissa de teuladers que s’encalcen dins l’aire podria ser una manera de dir el món de bell nou.
Aquesta pedrota d’una paret seca que imita un crani de persona a la perfecció té una potència expressiva que m’obri al canvi i em bombardeja les paraules perquè cacin el sentit al vol.
Una conversa amb el pastor vell em fa pensar que l’ètica pot anar de la mà amb certes formes d’immoralitat que sovint corresponen a un refús de tancaments i de repeticions.
El pler de les pràctiques modestes de fotògraf de diumenge i de rapsode de celebració són també algunes dreceres que em permeten mirar i dir allò que m’envolta amb uns instruments d’amateur que li confereixen una dignitat particular i un eixamplament de la recerca.
La solució cap enrere d’una endevinalla de vegades em fa molt de bé.
Transcric sensacions infraverbals i estenografies d’emocions per desorientar-me amb la brúixola amb la mà.
La meva mà és molt més lenta que l’interior del meu cap i per això li costa córrer, escórrer-se.
Fils que s’entrecreuen i s’encadenen d’una manera potencialment infinita on vull pescar algunes espurnes del temps d’una vida que facin llum, que desprenguin llum, que infectin de llum, encara que sigui llum negra.
Fulgurant, estranya, bruta, inesperada: matèria lluminosa a la vorera de l’abisme.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
