06.05.2022 - 21:30
Que sia un vers d’Hölderlin que embragui les meves paraules en estat d’urgència.
M’he proposat romandre refractari. Insubmís a totes les sol·licitacions d’un consum desenfrenat sobre un fons de misèria d’una part i de discursos apocalíptics de l’altre.
No m’atur de cercar el saber viure, el saber respirar, el saber sentir, el saber estimar, la inspiració salvadora.
Quina forma defensar?
El mateix Hölderlin ens diu el camí: les coses que sobreviuen les funden els poetes.
Cal multiplicar les proposicions d’antídots, les fórmules de contrafollia.
Denunciar les deliqüescèncias espirituals contemporànies.
Vaig cap al sementer on el plugim han fet créixer l’ordi.
Passeig entre les espigues que s’engronsen al meu pas.
Sent que faig un camí a la recerca de la unitat fonamental de l’Univers, a algun punt en què es trobin l’escriptura, la música i la termodinàmica.
Visc un gust fugaç, però sempre seguit renovat que oscil·la entre la repetició i la diferència, entre la fixesa del blues i el moviment del swing, aquest pas que s’allibera quan llenega i em duu cap a la llibertat del present.
Em sent lleuger, aeri, volador.
Fins que caic de morros entre l’olor del verd i la terra de call vermell matricial.
Em trob entotsolat, en mig del mar, sense veure res.
No hi ha cap continent a l’horitzó, cap terra ferma, res cap a on dirigir-me.
Els instruments de navegació antics se revelen ineficaços, els nous, en curs d’elaboració, no estan disponibles.
Però voldria fer balanç, establir elements de diagnòstic, entreveure allò que em passa.
Qui intenta dialogar sobre els presents desconcerts?
Amb el cap dins l’herba ensum a fons el món.
Pens que els ciutadans hem perdut la brúixola: eclipsi del col·lectiu, desaparició de l’opinió pública, la política reduïda a l’esdeveniment, les fake news a voler, el pensador bescanviat per un guru, el savoir faire substituït per la notorietat, l’estima, pel populisme.
Estats-nacions (les nacions sense estat anul·lades), i uns ciutadans amb mil i una malures (físiques i mentals) dins uns desafiaments que superen el canvi climàtic, el neocapitalisme financer, els problemes dels migrants o la revolució numèrica.
L’espai social ha esclatat, no ho sabies?
Els abandonats i els exclosos no formen un cos i queden d’ara endavant relegats als marges, invisibles.
El patchwork numèric, el món digital, duu promeses i opressions, es dibuixen més interrogants que respostes, més perplexitats que solucions.
Ens espien, ens manipulen, ens desdibuixen, ens emmerden, ens crucifiquen, ens fan malbé, literalment i en tots els sentits.
Alç el cap i veig un horitzó d’espigues plenes de llavors.
Cal esser lúcids malgrat els carrerons sense sortida, sense descoratjar-se ni resignar-se.
No oblidem aquells mots salvífics d’Antonio Gramsci: quan es colpeja el cap contra la paret és el cap que es romp i no la paret. El desafiament de la modernitat és viure sense il·lusió i sense estar desil·lusionat.
Alç el cap i sé que cal metamorfosar el pathos en unes connexions que trenquin solituds i obrin transformacions, el pathos que faci reflorir afectes on només hi havia sequeres, el pathos que amolli una certa calidesa dins la gelor general.
Sé que tot això són notes caçades al vol per posar un poc d’ordre en el tsunami d’impressions quotidianes, per cercar la profunditat sota la superfície.
Sé que tot això són músiques caçades al fons del tinter perquè la veu empenyi la porta petita robada que hi ha a cada frase, ens faci degustar la llengua i s’endugui a l’escoltador a passejar per passadissos, coves o sales d’estar minoritàries poblades d’altres frases belles i diàfanes mantingudes fins llavors per invisibles.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
