09.04.2022 - 21:50
|
Actualització: 10.04.2022 - 10:22
El renou del tremolor desitjant de la cua del paó em pot fer plorar.
Les posicions radical chics i estetitzants em poden fer plorar.
Inventar paisatges que no existeixen em pot fer plorar.
Els jocs i rejocs de la memòria que fuig em poden fer plorar.
La consciència de la nostra responsabilitat envers l’alteritat humana i no humana em pot fer plorar.
L’energia tenaç i la feina inventiva per reactivar les nostres forces morals i democràtiques em poden fer plorar.
Parlar dels fets que encara no s’han produït em pot fer plorar.
Les perfectes elegàncies de Joan Alcover i l’eurítmia classistitzant de Miquel Costa i Llobera em poden fer plorar.
La resiliència coratjosa dels que ho tenen tot per perdre em pot fer plorar.
Les coses aparentment sense vida em poden fer plorar.
La roba estesa i abandonada damunt una mata al sol em pot fer plorar.
Els racons tendres d’una enyorança em poden fer plorar.
El dret de sentir-se viu, de participar en la vida universal, em pot fer plorar.
Els mestissatges culturals i les hibridacions entre natura i cultura em poden fer plorar.
Llegir una llista d’ultima verba em pot fer plorar.
Els topònims oblidats que no recorda ningú em poden fer plorar.
Sentir que dius: el català és una llengua contemporània, moderna i vivaç, em pot fer plorar.
Stop!
Un poc de vermell enrevoltant el bec, un poc de groc a la vorera de les ales i, de cop, la poesia d’una cadernera.
La mirada es fa contemplació.
Tot això són improvisacions, no ho sabies?
Un amic meu les anomena extemporaria: cants que surten del temps.
Els quadres holandesos amb dones que llegeixen a prop d’una finestra les representen com si s’haguessin absentat del món, arquejades amb una presència magnífica. La transparència, la delicadesa, la fragilitat, el relleu de les seves fesomies són devorats per l’afluència de claror cap on es giren.
Aquestes dones estimen el sol de les lletres.
Aquestes dones han entrat en la densitat del desig en què somnien.
Les lletres minúscules sobre la plana enfolleixen l’ànima d’aquella que les llegeix, i les rellegeix, i les fa rodar entre els dits, que les embolica i de bell nou, amb moltes de precaucions, les desembolica i les rellegeix.
Cadascun d’aquests gests d’aquestes dones pintades a l’oli, cadascuna d’aquestes sensacions, cadascun d’aqueste pensaments em fa més remirera, més rellegiguera, més sentiguera que mai.
El cos de l’escriptor s’allunya tant del món quan teixeix les lletres que necessita a les totes la gravetat d’un altre cos que l’estrenyi fort entre els seus braços, el tors contra el tors, que senti respirar el ventre contra el seu ventre, saber que els cors bateguen més lentament i els seus ritmes, que no s’avenien ni s’encontraven, s’acorden, s’equilibren, es repleguen.
Tots dos han tancat les parpelles.
De vegades d’un no-res surt una festa.
Ador el buit.
Per això li vull fer una casa.
Al buit li devem la respiració del temps, dels amors, de les creixences.
Per mor d’això la casa del buit ha de ser de paper, de bambú, d’ales de papallona, de sospirs.
D’una llum que arriba filtrada per la claror de les espelmes, pels tels de ceba, pels gofres, pel teixit de les aranyes, darrere els quals es poden bellumar uns núvols rosa damunt un cel gris.
Través aquesta vida pensant en alguna cosa que refusa a les totes, amb caparrudesa, entrar dins mi, i queda en el llindar.
Aquest pensament que no sé pensar em fa escriure.
De vegades reconec la seva lluentor en un llibre, en una conversa, en un tacte, en una pèrdua.
Llavors el llibre, la conversa, el tacte, la pèrdua esdevenen pa, vi, sal i sol de la meva vida.
La flor del buit s’obre amb lentitud.
Les obres que neixen del buit tenen la gràcia comparable al vent en la superfície d’un safareig.
Són vent.
Són aigua.
Són sons del silenci.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
