26.03.2022 - 20:31
No som a l’antropocè, ni al capitalocè, crec que em trob al patocè.
La noció d’aquest període la m’ha donada l’amic historiador Gil Bartholeyns.
Amarat d’una pluja cama d’aranya que em deixa xop per dedins, enrevoltat d’olor de terra banyada miris on miris, escolt les sonoritats suavíssimes de les gotines d’aigua celeste que toquen els diversos instruments que m’acompanyen: uns cactus com obeliscs, unes fresèlies que cerquen la llum, uns bassiots espurnejants, unes troanes que fan de parets, unes tórtores que callen, uns lledoners nuus que tremolen, un escarabat tenebriònid que avança entre els terrossos, una mèl·lera ben negra amb el bec groc que pega bots.
La monstruositat que fa por a alguns i que travessa la meva feina és una arma i una forma per repel·lir els murs de la normativitat.
El patocè fa senyals cap a alguns trets distintius de la nostra època líquida: el desenvolupament de l’higienisme, de les malalties cròniques, sobretot les malalties industrials i d’altres zoonosis que prosperen en la clau de volta del nostre sistema agroalimentari, com les granges intensives per sobre de terra.
Bartholenys ens dóna un poc d’horitzó per a claror: al patocè se li pot associar la idea de remei, de curació i, sobretot, que conté igualment l’afecte, el pathos. Som patètics. Davant els virus i les supercatàstrofes som patètics, i ens emocionam d’ara endavant a l’escala global de les nostres existències.
M’ha tremolat l’esquerda que duc en el cor de la feina sobre mi mateix.
He sentit la fissura, l’he acaronada.
Una fissura reveladora de la fragilitat.
La fragilitat són línies de fractura interiors, mentre que la vulnerabilitat suposa que l’assoliment prové de l’exterior i ve a afeblir un organisme.
Escolt una veu que apareix d’enfora com si algú entonàs una cançó de feina o un vou-verivou.
La fragilitat ara és a la veu.
La veu és el que hi ha de més irreductible.
El cos és una espècie de casa que la protegeix i l’abriga.
La veu és immediatament cos: és encarnació.
És invisible.
Són vibracions immaterials a l’aire, però té el poder de fer aparèixer qualcú, de fer-lo present.
Escolt la veu rocallosa de Janis Joplin a “Piece of My Heart”, un testimoni en què potència i fragilitat no són contradictòries. Tostemps la cantant sembla a punt de derrapar sostinguda per l’electricitat de les guitarres.
Allò que trob inquietant és l’asimetria entre la fragilitat de la veu humana, que, com tot òrgan es pot afluixar, alterar-se i fer-se malbé, i la seva potència absoluta que és de transmetre sentit.
El més misteriós és que la singularitat de la meva veu no és perceptible més que pels altres, car quan escolt la meva veu no la reconec, és l’alteritat mateixa.
Com és que l’alteritat és al centre del que ens és més propi?
La veu, per la qual nosaltres som més nosaltres mateixos, és també pel que ens exposam als altres i els acollim en nosaltres.
Unes guitarres brillants de Bowie a “Outside” em duen a platges sonores que evoquen estepes devastades d’efectes d’imminència amenaçadora que es mesclen amb uns saxos que canten sota el sol negre de la malenconia.
No és agradable confrontar-se amb la fragilitat pròpia, sentir-se com un perill per si mateix.
El concepte de fragilitat ens revela que hi ha punts de contacte entre la força i la feblesa: hi ha una feblesa de la força i una força de la feblesa.
En la fragilitat s’amaga el millor de nosaltres mateixos.
Aquestes darreres frases dites al vol de la cama d’aranya més subtil em semblen com a drippings de Jackson Pollock, productors de matisos que esclaten com si el cel bromós sense estrelles hagués explotat i la llet de la tendresa humana s’escampàs per tota la terra.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
