19.03.2022 - 20:31
Tota la pluja benèfica que ha caigut sobre els camps ressecs em convida al cant.
L’aire està amarat de ressonàncies.
Err perdut d’un lloc a l’altre dels sementers amb les sabates plenes de fang.
Llanç mirades fèrtils a l’alfals que creix davant els meus ulls a velocitats infinitesimals.
Sent una manera saludable d’encisament únic.
Duc la set més enllà de l’oasi.
El vent en el bosquet necessita una paraula que l’apaivagui.
Som tants quan som sols!
Encegats per la preocupació per nosaltres mateixos no podem tocar els milfulles dels núvols que presenten totes les tonalitats grisoses de la foscor.
Cal no oblidar que tot allò que acaronam amb els cinc sentits esdevé humà: el banyarriquer punxegut, el llevamans humit, l’aigua del safareig, el color del crepuscle, l’esmolada finor del roquissar, la mar antiga, el tassó de vi i el pa de xeixa…
Escriure no és pensar, em diu la pluja cama d’aranya que deixa el guaret ple d’irisacions de nacre.
Estimar no és saber, piula el ropit damunt la paret seca que regalima rivetons d’aigua.
Llegir fort, en veu alta, no és cantar, em recorda la canal de llautó que recull l’aigua.
Escoltar la respiració de les pedres no és meditar, xiuxiueja un arbre nu que podria ser un lledoner.
Estudiar com escriu la pluja damunt el caminal no és aprendre, mormola un vellard que la sap llarga.
Les cordes del silenci m’engrillonen i només puc veure entre les cucales estretes aquesta aigua de clauet que rejoveneix la terra, que la fa despertar i créixer.
Visc en l’abandó de la perspectiva i tot s’encucavela per totes bandes: el tinter, la copa, el fum del cigarret, el turó, la descomposició del temps, el ventijol, la vibració dels colors…
Una música tàctil m’embolica i podria caure dins un diàleg de sensualitats o dins un fester de flames.
Necessit mesclar en una alquímica combinació el conte, la faula i la paràbola per poder-te dir que partesquis de quatres allà on no hi plou.
La força està feta de supressions perquè només vull conservar el més fort: el més agut.
Per entre les pues del cactus queden residus del meravellós que intent collir sense fer-me sang i no hi arrib.
El matí es converteix en un regne diferent.
El sol foradarà els núvols d’un moment a l’altre i podrà entrar en escena l’arc de sant Martí.
Perquè no s’ha aturat de ploure.
I jo no m’he aturat de cercar posicions insòlites de contacte amb la virtut de la serenitat per companyia.
Hi ha llocs en què em sent inexplicablement estimat.
La paganitat és la meva atmosfera i tots els atributs de la festa s’encenen davall la pluja que no s’atura com un privilegi rar que feia estona que havíem oblidat.
Ell diu, ella diu, ells diuen.
Hauré d’acabar amb un ritornello obsessionant, banyat i florit alhora, en què les boles de mercuri compactes i trencables descriuran una melopea encoixinada i implacable.
No cauré en el bon gust, en la normalització de la mirada.
La vulgaritat de la pluja fa un escenari tumultuós que es podria consignar en els annals de l’elegància.
On treu cap aquest divertimento plujós en temps de desgràcia?
I tu m’ho demanes, no et tems que hem entrat dins la cambra negra?
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
