26.11.2022 - 21:40
|
Actualització: 26.11.2022 - 21:41
Som a la vorera de la platja dels estius, totalment deserta, atupada pel vent tempestuós i per les ones altes que acaramullen les algues amb aquest xasss-xasss-xasss que em tranquil·litzen una cosa de no dir.
Tanc els ulls i escolt una bona estona.
Els esdeveniments que duc dedins m’arriben com de molt enfora, impressions llunyanes tan febles que tenc el sentiment que han estat filtrades.
Em sembla que d’alguna manera visc dins l’escletxa.
L’horitzó tan net esdevé una espècie de bany revelador que fa aparèixer els murs invisibles i les distàncies morals, socials i econòmiques que separen definitivament els individus.
I també designa el que els aproxima.
Obr els ulls i ja fa fosca, com si haguessin passat una eternitat o dues.
Em trob dins la suspensió dels sentits. Una forma de veure i de pensar que provoca respostes però que no les dóna.
És com un vertigen sensorial amb un moviment de vaivé entre alt i baix, tristesa i alegria i una espècie de magnetisme que enravena la mirada que em somet a un programa d’estupor com les agulles enfollides d’una brúixola.
La respiració secreta del relat es nua i es desenvolupa damunt el fil més tens, més profund i més emocionant d’un conjunt de sensacions llenegadisses, evaporacions successives i encontres cap a espais sempre més grans com si pescàs en el buit.
Stop!
Sí, em trobava entre el terror i l’encantament en aquella platja de la infantesa on apareixien, entre el misteri primitiu i l’estupefacció del present, tots els panorames complexos i terribles, esperançadors i tendres, múltiples, de la vida de cada dia que calia aregar a les totes perquè no em convertissin en carn de mercaderia. Calia saber com es mouen, quin és el seu ritme, com ho puc fer per ensinistrar els seus moviments, els seus humors, les seves catàstrofes, la seva desmesura i follia, per no perdre el cap.
La vertadera vida està en joc.
Vivim dins la banalitat, dins la misèria de les idees i, sobretot, dins la pèrdua de la paraula. Hem oblidat el diccionari personal per anomenar tot allò que forma la matèria viva de la nostra existència. Els gurús dels diners que surten per totes bandes (des dels mitjans multiplicats al blacks fridays del consum), ens tatuen etiquetes sense adonar-nos-en i, alhora, ens anestesien la consciència perquè no tengui sentit res.
La monetització de la vida és la pesta que ataca d’amagat, la pandèmia que no volem veure. La que estira tots els fils i s’amaga darrere cada explicació.
Ha caigut un paper al fons de l’estudi on escric i el meu cap ha tengut un calfred.
Has pensat mai que la boca i el cervell estan molt a prop?
La casa de la paraula i la casa del sentit s’avenen i s’encontren, es creuen i es donen la mà, van plegades, mesclades i interconnectades a la festa vital, no ho trobes una idea engrescadora?
Construesc punts de connexió a partir del que em dicten les meves intuïcions. A partir de somnis, d’estrelles, de plantes, d’escrits, de núvols, de cafè (ha ha ha!).
Mir una alba vinosa damunt la platja dels estius, tota serena i lúcida. Voldria que aquesta darrera imatge fos la llavor de la joia, l’amor, la lleialtat i l’acompliment d’alguna cosa col·lectiva que ens faci obrir el parany en què ens hem tancat nosaltres mateixos.
I comença a ploure amb unes gotes de cama d’aranya benèfica.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
