03.12.2022 - 21:40
|
Actualització: 10.12.2022 - 10:40
Escriure és llegir un text del món.
Fa un dia rúfol, tapat i fred.
Primavera d’hivern a les totes.
Quan he obert la finestra he quedat amb la vista gelada.
I he pensat en un tremolor alegre que m’arribava de molt endins i que aquell paisatge que reconeixia –la Serra, el caminal, el sementer, els arbres, els ocells– ja eren mots.
Uf! Allò que em produïa aquesta emoció matinera eren paraules.
Sí, ho veia ben clar: les coses són, ja, tant mots com coses i, recíprocament, els mots, ja, són tant coses com mots.
Deia “camp” i un instant em bastava per caçar un nom.
Repetia “camp” i un instant em bastava per caçar la cosa.
I em quedava ben clar que allò que ens fa reconèixer una cosa com a cosa és just el sentiment que la cosa és diferent del seu nom, del mot que la designa, del mot que duu el seu nom.
Prepar bé la pàgina perquè hi pugui néixer una veritat petita que signifiqui una presa de consciència d’allò que no pensam mai: l’amor dels mots és necessari per viure el gust de les coses.
Apareixen fulguràncies increïbles.
Rapiny l’herba verd clar del sementer que les darreres pluges han fet créixer com la insurrecció constant que ens ressuscita.
Toc el pedram que he acaramullat a la vorera del caminal que brilla de terra vermella escorreguda per cruis i forats com la insurrecció constant que ressuscita.
Remen amb els dits l’aigua del safareig que s’evapora transmutant restes orgàniques i fragments minerals com la insurrecció constant que ressuscita.
I com si fos la il·luminació d’un llamp m’arriba una pregunta: creis que ens aturarem de dir les coses i al final podrem veure-les, aquestes pobres coses?
M’interrogau amb alguna cosa que no és viva en vosaltres i que cerca en mi alguna cosa que no pot viure. Aquest sofriment és l’angoixa, és l’espera quan el temps és de més i, alhora, el temps manca.
Quan no hi ha temps d’esperar.
Escolt aquesta estesa d’invisible damunt la pàgina blanca.
Estesa de silenci.
Si us escric és a partir d’aquesta solitud, d’aquest silenci que mesura la nostra igualtat i la nostra distància.
Us voldria dir l’estranyesa dels meus dies, tan lloccomunera, tan difícil.
Us voldria dir la claror sedassada de grisos d’aquests matins d’hivern, tan calfredadora.
Us voldria dir com les coses avancen cap a mi, totes les coses, portadores de silencis i de nostàlgies, com si em trobàs en un bosc que pensa, en el fons d’un mar que somnia.
Els mots no diuen d’on vénen, no indiquen res, només detalls, un estol de detalls sobre la gent, sobre els paisatges, sobre els jardins, sobre els torrents, sobre els vestits, sobre les estacions, sobre les xafarderies, sobre els perfums.
Però aquests mots no haurien pogut venir si tot no fos allà.
Hi ha paraules més lentes que es torben en arribar i en partir en la formulació d’una idea o en un xiuxiueig dels llavis.
La vibració d’aquest acte obscur i secret de llegir forma una brodaria entrellaçada amb l’estil d’una llengua immaterial els ecos de la qual es troben en el brunzit de les abelles o en els alens espessos dels amants.
Crid una ombra tendra entrevista d’enfora en el bosquet i vull filar els núvols del capvespre per fer paròdies que facin riure, que facin esbudellar-se de riure.
Inventar mil i un remeis contra l’esclerosi creactiva: retorçar el fil de la frase per a una llegibilitat arbitrària, amb la controvèrsia, el contrapeu i el contrapunt a devora, variar, afegir, contraposar, reprendre, ratllar, refer, tallar, tapar sense aclarir i no treure’n el net, sinó jugant amb complicitats, ullets, sobreimpressions i altres quequeigs amplificadors.
L’empremta del món en mi són les paraules.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
