29.10.2022 - 21:40
|
Actualització: 29.10.2022 - 21:44
Són dies convulsos, difícils amb tots els caps de cantons plens de sorpreses emocionants, dures, feridores que em deixen fet malbé.
Em gir cap al fet d’escriure.
Producció, creació textual, escriptural, pròxima.
El fet d’escriure és una lectura del text del món.
Que el món físic, que el món d’aquí de fora, són paraules m’ho crec sense cap dubte.
Aquestes paraules les estim en la mesura que les reconec com a semblants al seu nom, i a la vegada les descobresc com a diferents al seu nom.
Les coses són tan mots com coses i els mots són tan coses com mots.
Allò que em fa reconèixer una cosa com a cosa és el sentiment que és diferent del seu nom, del mot que porta el seu nom, del mot que la nomena.
Per això ador els mots.
L’amor de les paraules és d’alguna manera necessari pel gust de les coses.
(Aquí, a la manera d’una improvisació que prové dels moviments del cor de la música jazzística de Paul Desmond, podria parlar de la pluja suau que queia davant la llibreria La Compagnie de París mentre em donaven pel mòbil una mala notícia. I hauria volgut que les notes de les paraules informatives d’una mort entrassin dins la terra del jardinet que hi havia a prop de la placeta del xamfrà de la Rue des Écoles i el Boulevard Saint Michel i fossin la semença d’un arbrissó que acumulàs la tristesa en les seves branques, en les seves arrels, en les seves fulles, en les seves flors, en els seus fruits i m’ajudàs en el camí cap a una certa serenitat.)
Sat prata biberunt, diu Virgili. Els prats han begut prou.
Però aquí, a l’illa, lluny de París i les seves llibreries, el sementer és sec, ressec, i les quatre herbes que taquegen d’un verd indecís el call vermell fan plorera.
Necessit sens falta admirar l’espectacle de les coses minúscules.
Tot allò que s’escapa.
On són els meus treballs d’escriptura?
Enlloc. Observ. Evoc. Adapt. Rob. Bricoleig.
Vols contar aquesta època nostra?
Em demanes si vull descriure la superfície de les miniatures que m’envolten, que sent, que patesc, que fugen, que m’ataquen, que ensum, que visc amb tots els miraments?
Dibuix amb paraules comptades línies de fugida que no s’aturen de córrer fins a perdre’s definitivament.
Ecos difractats que no deixen de cantar amb la repetició com a norma totes les diccions possibles que una veu és capaç d’escenificar per poder expressar una gamma de visions, de sentiments, de dreceres, d’inicis, de fracassos, d’auxilis.
Pos damunt allò que escric aquest matí de tardor tropical una mirada distreta com un etnògraf de vacances, com un entomòleg mandrós, com un passejador dins la calitja.
Hi ha la possibilitat de renéixer nous de les ruïnes?
Són preguntes que apareixen quan qued embambat amb la tela d’aranya que ha filat una taranta entre dues branques d’ailant sense fulles.
M’imagín les lletres i les paraules com els àtoms que entrexocant les unes amb les altres em poden dur a un lloc que no esperava dins la infinita fragilitat que pot produir el canvi d’una lletra o un mot.
La precisió dels matisos, pot salvar-me?
Per damunt la sequera del sementer hi ha l’alba vinosa i el crepuscle hemorràgic, la broma de l’horabaixa i la serena del vespre.
Creació pot venir del sànscrit, kri, fer.
El sentiment d’una espècie de precarietat i la sort de la perfecció verbal em poden empènyer a escriure.
Tot això m’ha fet veure que l’escriptura instantània és un desbarat.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
