16.04.2022 - 21:30
Estic fart de sentir que vivim dins un hipertemps, un temps d’immediatesa, d’acceleració, d’omnipresència del cronòmetre en un ara permanent i numeritzat.
La bestiesa humana és infinita!
Peg un crit de contratemps com si em manifestàs en mig del món.
Partesc cap al poal de vidre ple de tiges florides, blanques i liles, de violer.
N’ensum una amb inspiracions i expiracions llargues i lentes. Després, una altra. I una altra.
Molt a poc a poc, amb bones, com si aquella festa d’un perfum antic hagués aturat el temps.
Aquesta olor de Pasqua m’ha remogut les aigües llunyanes del llac de la infantesa, quan la presència dels violers dins els gerros de cals padrins em feien sentir que s’acostava el temps del frit, de les panades i dels robiols, de les processons amb caperutxes i passos i del rostit de xot deliciós al banquet familiar de celebració del diumenge pasqual, després d’assistir a la processó de la capadeta amb l’encontrada entre la mare i el fill ressuscitat, dins aquelles vacances d’ensomni que semblava que no s’havien d’acabar mai.
En aquella època, el temps es lentificava, els dematins eren calms, els horabaixes llargs i acolorits, els ametlons tenien gust de verd, les vinyes començaven a treure fulles transparents dels ceps foscos, el camp estava entapissat de flors grogues i tota la natura es vestia de renaixença.
Aquesta saviesa temporalitzada era com una cronosofia que m’ha deixat algunes sortides per escapar a aquesta dualitat del temps cíclic i el lineal que ara mateix ens empresona.
Oblidar per sempre el lloc comú que repetim seguit, seguit: “No tenc temps!”
Recordar aquella idea senzilla que ens diu que per viure no posseïm res més que temps.
Repetir-nos que el nostre temps no està tancat amb pany, que podem agafar temps, o deixar-lo, segons els atzars de les circumstàncies i les prioritats dels nostres desigs.
I demanar-nos: com podem cessar de tenir el que ens pertany i ens constitueix?
Potser podríem rehabilitar la idea grega del kairós: el moment oportú, l’instant propici per a fer, la qualitat de l’ocasió inesperada.
Lluny del temps lineal de cronos anar cap al temps espiral de kairós que combina l’avenç constant amb els instants repetitius.
Aquesta escletxa de l’ocasió, aquest moment en què totes les coses són possibles, seria una bona sortida per donar-nos marges d’acció, trens que no hem de perdre, oportunitats que no s’han de desjectar, savieses, plers i percepcions que cal caçar al vol dins una vida plena de circumstàncies canviants i contingents.
Hem de crear una kairosofia de la nostra existència tenint ben present que és necessari trobar en el moment oportú el més apropiat per suggerir el que és possible.
El kairós és l’instant: un temps però també un lloc. Un espai diferent de l’espai de la duració, del recorregut de les busques del rellotge.
Cal esser conscients d’aquest instant fugaç en què apareix una obertura que hem de travessar necessàriament per atènyer l’objectiu proposat.
Aquest moment-lloc únic i irrepetible que no és present, sinó que sempre està per arribar i sempre ha passat.
Aquest moment-lloc nega que tot el nostre temps estigui agafat i ens fa viatjar a l’esdeveniment que marca el temps vertader.
Kairós és una temporalitat que no passa i per això ens constitueix.
Kairós és la troballa de cada dia.
Marca el pols, la respiració, el plec i el desplegament del temps de la vida.
Cal fer de la nostra vida un repte continu, trobar un art de viure que trenqui el desert àrid de cronos i ens dugui als esdeveniments fèrtils de kairós.
Vet aquí l’ocasió: la porta de l’escrit s’obri i amb el perfum de Pasqua de la flor del violer entra un esdeveniment senzill i nou, un poc de distància respecte al temps de la mort, un poc de temps en estat pur.
Un temps de resurrecció de bon de veres.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
