02.12.2023 - 21:40
|
Actualització: 04.12.2023 - 10:59
Fa un venteguer fort, intens, ple de remolins, que s’enduu els núvols, s’enduu la pluja, s’enduu les fulles seques, s’enduu els pensaments, s’enduu les paraules…
Quin és el camí cap a la paraula?
El meu sender de la creació comença amb aquesta plana en blanc on vull arrelar mot darrere mot.
Ara, en aquest paper blanc no hi ha res: només escrivint puc destriar el projecte que tenc dins el cap, dins les sensacions més o menys clares, dins els records que es desdibuixen per l’horitzó.
Només a través de l’escriptura es produirà alguna cosa, literalment i en tots els sentits.
Veig, sent, toc, assaboresc, ensum dins la vibració.
I la lentitud de l’acte de l’escriptura a mà juga un paper essencial perquè les paraules tenguin temps de venir i amarrar-se.
Esdevenc un virtuós del gust continu i inconclusiu, una eina de mi mateix, hipersensible als alens, a les mirades, a les carícies, a la pell del món.
M’oreig.
Alleugeresc el llenguatge per aconseguir amplària reunida.
Intent ser millor que jo mateix.
Algunes vegades els mots es precipiten i em veig en la necessitat de prendre notes al marge perquè no s’escapin, no s’oblidin i desapareguin.
Hi ha moments en què els mots em semblen unes rodones on s’entrecreuen diverses rutes.
I he d’anar molt viu, m’he d’aturar, he de veure les coses que han aparegut amb la seva llum, veure quins panorames m’han obert, els conjunts insospitats de ressonàncies i d’ecos per decidir quin camí he d’agafar.
Per què no m’atur de fer tractats d’il·legítima defensa?
M’enseny a mi mateix a partir dels meus errors.
També sé que cada mot en suscita d’altres tant per la força de les imatges que atreu com també per la seva morfologia, assonància i, fins i tot, per les necessitats de la sintaxi, del ritme i de la composició que se revelen tan fèrtils com les seves significacions polifòniques.
Visc amb mil i un sentits el que té lloc en l’interior de les paraules.
Vull extreure el suc diví, una música sàvia, una música sorda.
Divertit, salvatge, reservat, malencònic, retractable, sensualitat i autoritat sobtades, rialler, concentrat.
Puc veure en la llum el trànsit de la llum?
Som allà, som lluny, som dos cops més lluny perquè som allà, escoltant.
Em sent com un infant desemparat damunt un caramull d’arena amb el renou monòton de les ones al fons.
Escric amb la lentitud dels segles.
Textos, quadres de paraules, que parteixen d’algunes idees, imatges, sentits i sentirs inicials i que a partir d’aquesta imprevisió comencen l’aventura singular d’un viatge explorador de paisatges inacabables, un narrador que cerca a les fosques i descobreix, palpa que palpa, mons desconeguts que sacsegen les nostres sensacions.
Faig traces voladores, camins d’alleujament.
Tenc a l’enfront la serra de Tramuntana. A poc a poc les muntanyes agafen perspectiva.
A la tocata de Spotify he cercat una “Suite Anglesa No en A minor, BWV 807 – Allemande” de Joan Sebastià Bach, interpretada singularment per Martha Argerich. La pos un cop i un altre cop. No m’aturaria de sentir-la mai.
Desembast el vent quan tanc els vidres en fort. Veig la fulles que cauen plenes de reflexos del lledoner.
El batec d’una fulla qualsevol em pot fer plorar.
Així va la cosa.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
