25.11.2023 - 21:40
|
Actualització: 27.11.2023 - 13:10
On és el lloc on no ha entrat mai cap paraula?
Mir el sementer llaurat de fresc. La terra de call vermell remoguda és un mur dibuixat de solcs que esperen les llavors.
El camp espera.
El llenç rogenc de l’argila espera.
Els terrossos fets pols iridescent esperen.
Em trob quasi sense témer-me’n en una cerimònia d’espera trencada per la piuladissa dels teuladers que cerquen dins els entresolcs velles llavors i cucs tendres.
Tanc els ulls i ensum.
Una afluència de sang cap a la cara, una calrada viva, dins la fredor d’una tramuntana gèlida, m’estameneja.
Tremol molt a poc a poc.
I ensum amb més intensitat.
Hi ha una rarefacció de l’aire amb un espurneig d’ofegor.
Bec les eflorescències del sòl, aquesta llecor que alimenta totes les meves fams i els meus dejuns.
La terra fa olor de fumerol.
Em capfic en la contemplació d’un sentiment germinatiu que em resulta familiar, que pot ser quasi insignificant, però malgrat tot és inefable.
Metamorfosi incessant d’aquesta xarxa tròfica interconnectada de cadenes alimentàries els nodes de les quals són els organismes vivents.
La terra nua es reflecteix en el cel entapissat de núvols blancs. Sent un món subterrani que bull sense aturall: els arbres desfullats, les cases de pedra i fang, els camins de carro, la respiració de les flors músties, els sons de parets de pedra seca que creixen, la correntia interna de les fonts ufanes, tot és com foc de colors variats, a punt d’apagar-se en un no-res, a punt de renéixer si bufes damunt els calius cendrosos que lluen amb clarors fosforescents que irradien vida.
Les paraules “clariana de joia”: prenc temps per pensar aquests tres mots. Per què m’han envestit cop en sec?
Les coses il·limitades de la natura em donen l’oportunitat de mirar amb pler.
Veniu, aviat, juguem damunt les fulles seques banyades de pluja d’un groc apagat que xuclen tota la llum del jardí!
Veniu, aviat, mirem com les ombres estremides, frenètiques, espirejants s’encalcen amb atraccions misterioses!
Veniu, aviat, atiem el rovell que puja amb els líquens per la canal gastada per les tempestes i els moments d’estupor!
Veniu, aviat, reconciliem el pròxim i el llunyà a partir de les coses més simples, aspre sense estar tens, dolorós però sobri!
Veniu, aviat, facem transaccions secretes, una veu que respongui a una altra veu, avancem per senderols quasi esborrats que es perden, i no oblidem que els camins parlen!
Veniu, aviat, guardem intacta la nostra feblesa, cantem un himne d’harmonia i joia, cerquem aquest llenguatge diferent, potser inaccessible, per dir aquesta experiència ben diferent!
Veniu, aviat, repetirem sempre seguit que les nostres eines d’escriptura participen en l’elaboració dels nostres pensaments, i imprimirem expressions i expressarem impressions!
Veniu, aviat, llegirem en el llibre de nosaltres mateixos dins aquesta ombra immensa i fràgil alhora com si macàssim a les totes amb els punys una cortina de pluja!
Veniu, aviat, bressolarem una música antiga que creix d’una llàgrima, d’un plor!
Tot allò que veig obrir-se davant per davant la meva còrpora duu el nom d’una terra, d’un arbre, d’unes herbes, d’una aigua, d’un bosc i cap altre.
Entre les nombroses pàgines teixides pels humans n’hi ha algunes escrites amb una tinta tan singular que ens trasbalsen i ens transfiguren. Ens deixen un perfum que és la quintaessència de la tendror, del moviment, de la noblesa, de la profunditat…
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
