18.11.2023 - 21:40
|
Actualització: 19.11.2023 - 11:30
Ahir els caquiers eren verd fosc.
Avui són vermell de vi, rogenc.
M’han dit que aquestes fulles que la bioquímica ha repintat d’un color tardoral i càlid són molt bones per a la salut: serveixen per prevenir el càncer, són anti-bactericides i milloren la immunitat.
En mir les fulles mentre recit de cor una frase del mestre Valéry que em duu cap a camins de serenitat: Deux dangers ne cessent de menacer le monde: l’ordre et le desordre.
El sol horabaixenc converteix l’herbei magre de les darreres pluges en altaveus que em duen a la cambra d’hotel de suburbi de Hopper on una dona nua, asseguda damunt el llit, amolla una lletania de no-resos sense futur possible.
No hi ha res fàcil.
La vida de cadascú és l’únic assaig per a la temptativa d’estimar.
Podria acostar-me a la porta estreta entre dos garrovers que sembla entapissada de seda antiga d’un groc rovellat pel temps, i empènyer.
En aquests llocs s’aprèn l’estrany, el singular, l’equidistant, l’inesperat, el perdut, potser les paraules finals que no podràs saber mai.
Voldria deixar pensar els meus sentits molta d’estona.
És aquesta llum capvespral la que prepara el cant de les tórtores dins el bosc llunyà, el bram d’un ase en una tanca enrevoltada d’esbarzers, la silueta blanca d’un núvol que ombreja la serra com un pal·li, la llum salada del litoral en ruïnes, aquells versos esfilagarsats que vaig escriure pensant en tu.
És aquesta llum que ho deixa tot a punt de pastora mia, en la millor disposició per poder glapir-ho com si fos aquesta música que no ve d’enlloc i m’estormia amb un atac de narcolèpsia.
La invenció de les formes es construeix damunt el silenci.
Com puc contar-te aquesta fragilitat que m’entabana i em deixa tot ple d’alens que s’esbuquen dins una ofegor íntima?
Com puc dir-te l’enyor que la grisalla del crepuscle fa créixer a les totes i m’envesteix amb insistència per aquesta pell tan cruiada d’estacions bordes?
Com puc cantar-te les restes i restes que formen aquest desert que creix i creix per damunt, per davall i per totes bandes, i que cada vegada pesa més, em fa més mal i no em deixa viure?
Em dius que em faci treballar pel dolor del món i no m’aturi de fer proves per transformar-lo en llum.
Cantar és ser, em repeteixes.
En allò que record dins el que descobresc som dins un viver de sons, de ritmes, de silencis, d’entonacions, de sabors, d’aspectes, de sensacions, de perfums, en tots els dominis abans de comprendre qualsevol casta de sentit.
Em xiuxiueges: la via i la veu es troben i experiment la gatera de renomenar les coses de bell nou com en el primer matí del món.
En l’equilibri de l’instant apareix, de sobte, la nit.
Veure la nit.
No veure la nit.
Reveure la nit.
Haver-ho dit.
I callar.
Accedir al cant
per l’escala del silenci.
I despullar-me per dedins
com aquest ailant que perd les fulles.
La veu justa no sorgeix més que en el cor de la via.
Call amb el veure.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
