29.01.2022 - 21:50
Ho puc escriure ben a les clares, el que em fascina és l’insondable, l’inaccessible.
Pas un guster de cercar més enllà de les aparences.
I el frec d’una mà pot precipitar l’èxtasi.
La meva recerca ha esdevingut vertical, inscrita en un lloc tancat.
I l’energia que surt d’un cabell pot ser prou per encalçar la feta.
No m’interessa anar el més lluny geogràficament possible, sinó cavar el més profundament possible.
Sé que l’amor fa visible l’invisible i fa invisible el visible.
I he comprovat que al fons d’aquests abismes no hi ha res.
Animal olfactiu que grufa per fer fondal, per endinsar-se, per saber.
I sentir.
Cav i gruf i arrabàs i trec i rapiny i barrín i no apareix ni desapareix res: ni la revelació d’un secret, ni l’ombra d’un tresor, ni cap providència, ni cap resplendor reveladora.
Només mir com molt a poc a poc al fons de tot creix un bassal de no res en què veig l’ombra mòbil del meu reflex.
Esgotat i lúcid em deman: “Serà l’esforç incessant i dur de l’excavació l’or del temps?”
No et pots fiar mai dels mots, no ho sabies?
De vegades són polisèmics.
Altres cops no volen dir res.
O s’amaguen darrere màscares.
O van ben mascarats.
O són invisibles.
Els mots multipliquen les perspectives, baraten els punts de vista, giren, capgiren, ambigüigtzen, desperten, estimulen, narcotitzen, simplifiquen, menteixen, desil·lusionen, exciten, barroquitzen, neutralitzen, somnien, fan el bategot i callen, creen, fan cucaveles i l’ullastre esbrancat. Interpreten tots els papers de l’auca.
I sense les paraules no hi ha remei, no ho sabies?
Ahir quan em passejava entotsolat per foravila em va envestir una bafarada forta d’herba tallada.
Vaig mirar en totes direccions i no vaig veure cap redol on algú hagués arranat aquells prats verds.
Hi havia extensions de vinagrella amb les seves floretineues groguenques, un camp on havien sembrat mill que creixia a les totes empès per les darreres pluges, un quartó abandonat on es feien bones les males herbes…
Com era que tenia el nas ple d’herba tallada, com és que ensumava aquella olor gustosa com un imprevist que em llançava a històries carnals de la infantesa?
Aquell concert de la vida sonava dins mi mateix!
Fou una revelació i vaig caure de cul de bon de veres.
Ha, ha, ha!
M’esbutzava de rialles i m’he aferrat a la vinagrella. N’he arrabassat una grapada d’aquelles herbes florides i me les he posades dins la boca com quan era petit.
Els sabors àcids i les olors suaus han format un fester, i he començat a pegar voltes entre verdors.
Qualsevol que m’hagués vist s’hauria pensat que tenia un atac de fuitor, un brot psicòtic o un símptoma desconegut.
Sí, allò era un símptoma de vitalitat, de percepció. D’una infinitud que l’amnèsia i la rutina, el decòrum i la repressió ens han fet perdre i oblidar.
Aquell flux subjacent m’amarava tot l’esperit i em feia giravoltar el cos mentre se’m mesclaven les sensacions, els pensaments i els mots, ai las!, les paraules formaven alguna cosa com un sentit profund, allò propi de la literatura, de la poesia, la més rodona, la més ben feta, la que incita la gent a rellegir un text, i tornar-lo a llegir més i més, sense acabatall.
Pot esser això, aquesta olor d’herba tallada electritzant els mots, una extensió de la vida?
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
