22.01.2022 - 21:50
…Per què aquesta fal·lera d’agafar signes ínfims, just just visibles, evasius però no dubtosos, al contrari: molt intensos, que cerc, i de vegades trob, en el meu camí?
…Per què aquesta casualitat de llegir mestre Philipe Jaccottet que escolta a la ràdio una emissió dedicada al poeta palestí Mahmoud Darwich, en què ell diu que si volia escriure un himne a la seva pàtria perduda ho faria gràcies a l’aproximació, quasi impossible, a les flors d’ametler?
…Per què hi ha aquests encontres inesperats i adornats d’una joia sorda: deu ser perquè em temi que tots aquests fragments de poesia que han vingut de parts molts diverses i han quedat gravats en la meva memòria, van tots, per diferents que puguin ser, en el mateix sentit?
…Per què podem fer preguntes que són més enllà de les respostes?
…Per què sé que no és el que passa després de la mort el que importa, sinó el que passa ara, en aquest moment?
…Per què intuesc que l’únic ensenyament autèntic és ensenyar els altres a despertar-se?
…Per què no record que la paraula “escola” ve d’un mot grec que vol dir “lleure”?
Darrere els vidres antics i plens de grops del finestral cau el sol intermitent d’un matí gelat i em sent ple i a pler d’un esperit de resurrecció perquè intent fer un món millor dins mi, no ho sabies?
Hi ha una potència del dedins, un lligam entre la nostra consciència i el món material, el segon no sent mai més que el reflex de la primera.
Si no feim viure aquesta potència del dedins les nostres bones intencions no arrelaran en l’acció.
Cal una transformació de l’esperit abans de desplegar-se en el món material.
Aprofitam la potència del dedins engatjant-nos en accions locals, creient en l’esperit propi i honorant el que ens relliga.
Tota transformació individual autèntica té una potència col·lectiva.
Veig les notícies i els esdeveniments d’avui mateix com un cercle de l’Infern on els egos i els poders fan pasteta de cadaverina que donen com a pa vertader als humans.
I voldria viure dins aquesta zona fronterera entre finit i infinit que podem anomenar poesia.
Mir la gent i les coses com objectes de contemplació.
Veig els meus mots en contemplació.
M’imagín que les paraules baixen com la correntia d’un riu, seguint la idea d’un pensament heraclitià, amb meandres i ramificacions, que s’enriqueix i es transforma sempre seguit segons la llera i l’aire del temps.
El sol fa brillar un ram d’estranys de color blanc diamantí damunt la taula estibada de llibres i escriptures i experiment separacions incomprensibles.
Potser això és una forma d’envellir.
Actes fallits, culpabilitats certes, joies retrobades, fervors, malenconies.
No hi ha ordre en l’existència.
Una frase estranya escrita sobre la tomba de l’abat Kenko a Kyoto em fa plorar: “El començament no s’atura de començar. El començament augmenta.”
Crec que l’agafaré com a divisa.
Em produeix intensitat i les intensitats molts de cops m’importen més que l’essència o l’esser de les coses.
Veig el Palau de la Memòria en ruïnes i tot menjat de vegetació: plantes enfiladisses, plantes carnívores, plantes enlairadores, plantes amb arrels o sense arrels, plantes devoradores totes de l’arquitectura fràgil del temps.
Mir aquest sol filat de calideses i pens que aprofitar quasi tots els instants del dia em basta.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
