08.01.2022 - 21:50
Amb tots els riscs.
I amb la força del cor, amb els colors de l’alba per suport, enlairar-me.
No t’oblidis de respirar!
Avanç pel matí nou, modelant el ritme, encaragolinat les paraules, rastrejant gerundis, cavalcant les frases, enamorant-me dels mots, cercant una porositat entre ficció i realitat, memòria i imaginari, tu i jo.
Escric, escric i devor allò que em devora.
Tremol, i fa un soleller.
Som l’home que tremola per no-resos, per atzars, per fervors, no ho sabies?
Avanç a les palpentes cada dia més, quan més claror hi ha, entremig de les flames negres.
Arrossegat pels esdeveniments, sacsejat per la tria dels altres, ferit per la clarividència de vegades cruel amb la que dic les coses, em faig preguntes sobre els meus fracassos, mancances, responsabilitats, a la recerca d’una lucidesa estranya.
Canvii d’angle per canviar de to.
Mantendré el ritme, encadenaré els paisatges, esmaltaré la carretera de sensacions.
Tot és fet d’imprevists, de decisions instantànies, d’una forma llibertària de responsabilitats sobiranes.
Fugiré dels destins programats, acolliré el risc ben temperat, em rebel·laré contra la seguretat total, porta oberta del totalitarisme.
M’estalviaré la molèstia de confrontar-me als meus límits o domesticar l’esperit del joc en nom de la seriositat, acolliré les derives, seré xerec i càustic com una mala cosa.
De vegades sent que alguns mots s’afiquen dins el meu esperit, els sent créixer com dents de llet, preparats per expressar-se en el meu lloc.
Mir els vidres pintats pels colors dels grans arbres del jardí. Crec que és aquest sol hivernal tan dur, tan fort, tan ple d’amagatalls de núvols quan menys ho esper que fa que els colors es contaminin sense aturador, canviïn les seves efraccions, es compensin, s’intensifiquin, s’harmonitzin, es neutralitzin.
D’aquest enfrontament neix una dansa.
Ara veig ben a les clares que allò que percep no és mai un color: és un joc de colors que avança i guia els meus ulls i en el qual els ecos i els contrasts s’alternen sobre un fons de coexistència bel·licosa o apaivagada.
Una terra llaurada, en espera, s’obre de records.
És en el desert on creixen els cactus més bells, deia mestre Deleuze.
Potser aquesta afirmació, en uns moments en què la Història sembla en suspens i on el curs del món s’ha ralentitzat, seria una bona escletxa, en la seva simple afirmació, per trobar la possibilitat d’una visió ampla i frontal d’una societat en fase de pensar-se i organitzar-se col·lectivament no a través d’estadístiques, sinó d’una manera pragmàtica, posant les paraules a la prova de la pràctica, i inversament.
No veies en llocs comptats la presa de paraula ordenada, civilitzada, indissociable de l’escolta que suscita i conté?
No pensaves fa poc que l’activitat crítica consisteix a cercar, incansablement, fins i tot en les èpoques més incertes o pobres, bones raons per mantenir-se un poc optimista?
No creies que la majoria de minories que formam i que amaguen els poders són importants?
No senties que lluitaves per no traduir un discurs en ideologia, una imatge en símbol o un dubte en certesa?
Sí, no faig escriptura-verité, sinó més aviat escriptura-orgueiletsensibilité, ai las!
No estic segur de res.
Molts de cops em sent com un comediant que arriba a l’escenari i ha de dir Closcadelletra. En aquell moment s’adona que no se’n recorda gens del seu text i n’improvisa un altre.
El sol ha desaparegut davall un meravellós núvol tot pintat de negre.
Escolteu Biel Mesquida recitant el Closcadelletra:
