Closcadelletra (CCCLXXXVIII): Projectes insignificants

Com puc escriure, i segons quin possible mètode, davant un món en moviment perpetu i inesgotable en la seva diversitat?

Intentaré amagar-me darrere la pàgina i contemplar un horitzó desconegut que em doni la possibilitat de descobrir formes de dir que no es poden captar amb la primera ullada; veuré allò que no veig, aprendré que pas el temps sense voler no veure ni saber?

O m’atrevesc a caminar per damunt les síl·labes com un funàmbul del verb que sap que no pot témer-se’n que fa el viatge tostemps en un equilibri inestable perquè si el perd pot caure en el fondal de la fosca negra?

I si per trobar una sortida a l’atzucac fes notes a peu de pàgina que intentassin desxifrar i inventariar la perspectiva infinita dels palimpsests de taques i grafits que hi ha a les parets de l’autopista amb cues de centenars de quilòmetres de cotxes un darrere l’altre?

La tensió entre les paraules i les coses es fa motor d’una jubilació literària?

Potser hauria de tenir en compte els canvis precipitats de les perspectives, l’entrexocar d’elements que no es troben en harmonia amb el seu entorn, realitats personals, geogràfiques, històriques, etnogràfiques disperses segons el grau de proximitat que tenen amb els problemes socials i que diverteixen per l’existència de casualitats boges que són el revers rialler del sentiment d’absurditat que ho sobrevola tot.

També podria pensar que amb aquesta feina de veritat agaf una postura ètica: representant de manera sorprenent la pèrdua i la insignificança pos a distància la lamentació violenta per esbutzar-me de rialles amb les incongruïtats de l’existència.

I si fes temptatives modestes de la descripció d’un univers considerant que ser contemporani és ser inactual, assenyalar el present com arcaic i desxifrar el seu carbó 14?

No, no contaré cap història, no, no defensaré cap ideologia (que els déus me n’alliberin, ai las!), som lliure de divagar, de deambular i d’abandonar-me a l’única exigència de les paraules, a l’arranjament de sonoritats, a la respiració secreta del text que seria la seva vertadera aventura; faré incursions en la fantasia, en la digressió, en una certa burla, un alleugeriment sobtat que és la part d’incertesa que exigeixen totes les bones mecàniques per funcionar a ple rendiment i sense problemes, el joc, aquesta volta necessària de la roda lliure en l’economia del moviment, sense la qual la màquina s’ofega.

El tot és posar la màxima relació possible!, crid a les totes, i sé, cop en sec, que vaig a contracorrent i he de fer esforços gegantins per no deixar-me arrossegar.

Massa renou arreu, uns xep-a-xeps inacabables, una agitació inútil, massa mots per a poca cosa, massa clixés, massa menyspreu, poesia dolenta, mala gent.

Cal sortir del carrusel! L’univers mut ens espera, és brutalment negligit per tots els discursos, cal saber que la vida quotidiana de qualsevol objecte o animal és plena de coneixences desconegudes.

Cal escoltar la vida germinativa de la natura, mirar-la millor, ensenyar-se a un mateix el seu contacte íntim.

Vivim en la mort, en el desig de mort que barbàrie i consum catalitzen.

Contra la mortor caldria inventar, com mestre Francis Ponge ja ens deia en aquella Europa infectada de totalitarismes de 1933, noves raons i desraons de viure aprenent petites felicitats de totes maneres. Aquesta abraçada novella no és una forma d’escapar, una fugida, un replec, sinó un acte dels sentits i del sexe. Que cadascú obri les escotilles interiors, faci un viatge en la profunditat de les coses, una invasió de qualitats, una subversió comparable a la del carro o de la pala quan de cop i per primera vegada feren sortir a la superfície milions d’arrels, de cucs i de bèsties petites fins llavors davall terra.

Ponge canta els recursos infinits de la textura de les coses, retornats pels recursos infinits de la textura del significat parauler.

Els picarols de les ovelles canten les notes verdes de l’herbei del prat.

Un pregadeu aterra damunt els llibres que m’envolten com una aparició enigmàtica.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix: