23.09.2023 - 21:40
|
Actualització: 26.09.2023 - 11:28
No passis gens de pena, encara que m’hagi baixat el volum de les aromes sé ensumar el camí dels indrets estimats que no he conegut mai.
No passis gens de pena perquè sé a les clares que la meravella és el detall ininterpretable, aquell detall sense raciocini que és el signe de resurrecció en els somnis.
No passis gens de pena que ja he après que som completament buits no sols del que fórem, sinó del que esdevenim.
No passis gens de pena i posa el teu polze sobre aquest espai entre el racó de l’ull, l’alt de l’orella i el front. El temps reenvia a la templa, als polsos, dels dos costats de la fesomia humana, allà on la pulsió sanguínia interna assenyala que el cor és viu: indica l’emoció.
No passis gens de pena, l’interval mort és l’única casa dels humans.
No passis gens de pena perquè no m’atur d’escriure el llibre de poemes que pot entretenir els malalts greus de malenconia forta: Les hores sense temps.
No passis gens de pena, això em va succeir malgrat la vigilància, vaig entrar en el negre de l’escena sense saber gaire com hi penetrava, ni on posar els peus, ni com controlar les passes. I donar forma a l’imprevisible de la meva vida i adherir-s’hi en el que sigui, aquesta seria la finalitat de l’ascesi, i en l’interior de l’enigma esdevenir l’indici d’una sort caiguda del cel.
No passis gens de pena perquè només recordes roquissars que no existeixen i on una vegada fores feliç. Saps que la mar és informe com els núvols que no s’aturen de mudar, de mutar, de reverberar damunt les seves ones. Com pots oblidar que la mar no és blava sinó que reflecteix totes les formes i tots els colors?
No passis gens de pena i aprèn que hi ha certes ferides que necessiten anys per soldar-se a la superfície de la nostra vida fins que, cop en sec, la devasten com ones inesperades.
No passis gens de pena i no t’aturis d’escriure aquests trossos de ficcions impossibles, aquests enigmes etimològics que et fan mal de cap, aquests fragments d’autobiografia que no han succeït mai, aquests començaments d’assaig que no tenen trellat, fins que arribis al buit de la ment.
No passis gens de pena i fuig, fuig a l’escapada per aquest espai que és el temps enclavat abans que es dissolgui, s’esmicoli i es desmultipliqui.
No passis gens de pena per l’inoblidable que forma el teixit de la teva existència amarada de confusions, de falses fetes i fites, de records que no existiren mai, d’una concatenació d’aventures que no han tingut lloc ni en els teus somnis més imaginatius i desbordants.
No passis gens de pena per aquells plers que no tornaran mai perquè no foren i tu els han cuidat com els tresors d’unes experiències que et deixaren el cap ple de quimeres. Si es considera el present des del punt de vista del record se l’anomena passat.
No passis gens de pena perquè les frases palpin l’aire, acaronin els mots, cerquin els tons, sentin les articulacions, els prefixos, els gèneres i s’esforcin en reconèixer les significacions vertaderes, els èxtasis de carència i la nuesa de les coses.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
