09.09.2023 - 21:40
|
Actualització: 12.09.2023 - 12:49
La percepció és una aventura, no ho sabies?
El temps és una brodaria, una malla de foc mort.
El gust és una qualitat fonamental que resumeix totes les altres qualitats. És el nec plus ultra de la intel·ligència.
Cerc a les totes l’art del detall i col·leccion frases que em puguin posar la lupa de la llengua a l’enfocament més just per a una visió més clara.
Estic desarticulador perquè el món està desarticulat, per la qual cosa voldria donar als mots, als accents, a les xerrades internes, als vols lírics sobtats, al pensament arriscat com una espasa, una força de trons i llamps, de pluja de clauet, de maleficis enigmàtics, de fantasmes provocadors, de sacsejos salvatges de la natura, de secrets vergonyosos descoberts, de cadàvers amarats de culpabilitat.
Una veu múltiple que doni un nom als sense-nom.
L’aire enverinat canta: el bell és lleig. El lleig és bell. El vertader és fals. El fals és vertader.
Com vius, llegeixes, no ho sabies?
Fes el cap viu: encara que hi hagi molt de llibres, creu-me, poca gent llegeix; i entre els que llegeixen n’hi ha molts que només fan servir els ulls. Ha, ha, ha!
Si t’equivoques sobre el tempo d’una frase, deia mestre Nietzsche, t’equivoques sobre el seu sentit.
El tempo i el timpà connecten: saber viure, saber escoltar, saber parlar, saber llegir.
Cal repetir allò que sabem però oblidam: per saber escriure cal haver llegit, i per saber llegir cal saber viure.
Vivim en unes èpoques que tenen una tendència tirànica, autoritària, que volen reduir el llenguatge, canalitzar-lo, enrolar-lo i vigilar-lo. De vegades prohibir-lo o cremar-lo o anegar-lo en les masses per crear la confusió general amb la publicació de totes les variants de psicosis, de melancolies i de neurosis que no tenguin en compte l’escriptura, l’acte d’escriure, la força poètica i al·lusiva del llenguatge, del joc amb els mots que és el dels sentits.
Ens volen col·lectius, robotitzats, amb un catecisme de valors buits.
I com que la lectura és l’acte més individual que hi ha, m’atreviria a dir que més que l’acte sexual, podem entendre que sigui un perill enorme per a tota inquisició real o virtual.
Per què no volem tenir una consciència aguda i dramàtica de la irreversibilitat del temps?
La vida són molts de dies, un i un altre.
Quan es pon el sol fa un oratget suau al jardí i puc contemplar com un espectacle senzill i complet la desaparició de la llum.
M’agradaria tenir un interlocutor, com Montaigne, per parlar d’aquests camins a través de nosaltres mateixos, mentre trobam familiars, lladres, amics, desconeguts, vells, fills de cosins dolents, bergantells, cònjuges, vídues conformades, espectres, gegants…
Pensam poder escapar, i sempre ens enfonsam en nosaltres mateixos.
Sempre ens trobam a nosaltres mateixos.
Estic segur que l’altre m’hauria dit: per saber llegir cal perdre’s. Seria com no fer peu quan l’aigua de la platja ens tapa i ens produeix un vertigen sobtat. L’art i la literatura han de produir aquest vertigen, aquest calfred a l’espinada.
No hi ha res més inútil que un llibre en el qual el lector endevina en llegir unes quantes planes allò que passarà o cap a on anirà la narració.
Potser hauríem d’escoltar els savis antics quan ens diuen que el lector entra en un laberint en el qual es combinen el motiu tancat de la trunyella i l’obert de l’espiral sense que un s’imposi a l’altre.
El laberint es presenta com una topologia en què es fa perpètuament correspondre l’interior i l’exterior, l’anvers i l’endret, el pròxim i el llunyà, el centre i la perifèria.
De cop la nit m’envolta per totes bandes.
Estic tot sol.
Mir el cel i veig les estrelles que han caçat les branques dels ullastres.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
