24.06.2023 - 21:40
Saps que són aquests llibres (o quaderns o plaguetes o blocs) que els anglesos anomenen commonplaces books?
Llibres de coses comunes, llibres de retalls, petites reserves pròpies, bocins escollits, capses d’eines o de tresors en què acumul, sense cap cura de classificació ni d’utilitat immediata, citacions, troballes, pensaments, adagis, notes, proverbis, cartes, aforismes, poemes, màximes, llistes, fragments o cossos irregulars que em frapen en el curs de les meves lectures amb la idea que trobaran potser, un dia, un lloc on col·locar-se.
Estic amb les persianes tancades en fort i amb el llum encès damunt la taula en un migdia on defora fa un sol que crema el cul a les llebres.
Faig del dia nit.
No suport aquest aire nociu carregat de partícules que volen desertitzar el medi i els pensaments.
Per això escric amb alguna cosa comparable a la llibertat de les construccions, una llibertat feta de diversos nivells de percepció i de realitat que es responen i s’entrecreuen alegrement.
Ahir, a un mecànic de cotxes que em volia parlar de política local, li vaig dir la meva frase comodí: hem de riure molt!
I sense cap motiu aparent ens esbutzàrem de rialles com dos orats.
Una senyora de l’administració del garatge amb talons d’agulla que passava just devora em va escoltar quan deia: aquests darrers temps he plorat massa.
Però et puc assegurar que aquí he vengut plorat.
La senyora de l’administració amb un somriure provocatiu va intervenir: encara que hi ha molts de motius per plorar, jo no plor per res. Mentida! Cada setmana plor una estoneta per mumare. I res pus. I va partir de quatres cantussejant: hem de riure molt.
Aquesta lleugeresa de la feta em demostra una forma de pudor per evocar el dol, la solitud, la malenconia o la tristesa.
Intent que tot estigui concentrat al màxim en una durada que no es desbordi.
Pos velocitats que no permetin instal·lar-se l’emoció que pot alterar la claredat, la transparència.
Vull fregar el present amb altres temps, amb altres marxes, torçant la història, frenant-la, pouar en les formes del passat o revenir a les carències per veure com les lluites i les il·lusions antigues no s’han escolat, sinó que només estan recobertes d’una capa de progrés fals, d’imatgeries vanes, d’unes salses encegadores i anestesiants que ens cal fer desaparèixer amb els detergents difícils de la simplicitat, la innocència o la lucidesa.
Brod un llençol de fil amb paraules alades: tot el que és pensat i sentit no és res més que l’aparició de l’invisible, la manifestació de l’amagat, el discurs de l’inefable, el cos de l’incorpori, l’accés de l’inaccessible, la forma de l’informe.
Dins la fosca de la cambra el clarobscur dels luxs elèctrics creen bellumes ambigües, i entre el veïnatge dels contraris albir aparicions sobtades: miratges.
Cal preservar l’amagat a l’interior de l’aparent, el negat en l’afirmat, l’inefable a través del discurs, l’informe darrere la forma.
No sé resoldre mai la llum i per això tot quan faig em sembla sempre inacabat.
La mà dreta quan escric aquesta darrera temporada m’ha començat a tremolar.
No li donava gaire importància.
Vaig pensar que havia d’anar al traumatòleg.
Ara llegesc que Ramon Llull, en aquell col·legi de Miramar valldemossí, sobre l’atzur i les ones, on s’ensenyava l’àrab, l’hebreu i el caldeu, va ser el primer que va fer néixer un mot que no existia en llatí: artista.
I el Dant a la Comèdia també parla de l’artista com la mà que tremola.
Amb el mot neix la cosa, artista, aquell individu que té la mà que li tremola.
La mà de llum que mestreja l’Ars Magna a la recerca de l’absolut.
La mà de poesia que cal·ligrafia la Comèdia, que serà el seu absolut.
La mà que cerca l’aire entre les coses, la mà que acarona la pell del món, la mà que dibuixa formes de l’ombra, que reflecteix la respiració de l’argila, la mà que ens fa calfreds a l’espinada, la mà que ens enlluerna entre línies, la mà obstinada i valenta i mormoladora, i arriscada i aventurera i incansable…
La mà que caça al vol els tremolors del temps.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
