08.07.2023 - 21:40
|
Actualització: 10.07.2023 - 12:39
Al principi la foscor.
El cel fosc.
Els arbres foscs.
La gent fosca.
L’aire fosc.
El pler fosc.
Les coses fosques.
L’alè fosc.
Les muntanyes fosques.
El mar fosc.
Les hores fosques.
Els pensaments foscs.
Les pells fosques.
El dolor fosc.
El sol negre.
Tot serà una lliçó d’adéus.
I tendràs la boca permanentment tancada sense llengua i
sense saliva, sense moviment i sense cordes vocals, sense
capacitat de pronunciar un mot, però les flors dels
tarongers del fons de corral, petites, blanques i senzillones,
et perfumaran cada instant el silenci etern.
Tenc somnis com aquests que no puc interpretar de cap
manera.
No ho intent.
Els apunt a una plagueta negre perquè tot d’una es
volatilitzen i no en queda ni una gota de record.
De vegades sent veus.
Home: Joana, estimada, t’has de casar amb mi perquè sinó
seràs estèril, seràs com un arbre tallat en la meitat d’un
bosc.
Joana: Però, estimat, en un arbre tallat en la meitat d’un
bosc s’hi pot asseure un dia un caminant cansat.
Home: un caminant que no serà fill teu, Joana!
Joana: Qui-sap-lo? Tots som fills de tots!
Ho he apuntat fil per randa.
Quan em despert del tot encara puc sentir l’eco ple de
ressonàncies.
Vaig al femer per veure-hi clar.
M’invent.
Necessit allunyar-me dels diaris mentiders, dels sermons
hipòcrites, de les consignes totalitàries, dels mítings
imperatius, de les lletres reescalfades, dels sentits morts,
de les xarxes socials lloccomuneres, dels victimaris
retronadors.
Reflexions senceres em travessen l’esperit l’espai d’un
instant en forma de sensacions sense que estiguin
traduïdes en un llenguatge humà.
Intent traduir al llenguatge ordinari aquestes sensacions i
em semblen perfectament inversemblants.
La dificultat no és escriure, sinó viure de tal manera que
l’escrit neixi naturalment.
Em desesdevenc.
Quan passejava l’altra horabaixa vaig veure una colobra,
com un fil d’aigua pintat als meus peus.
La colobra ràpida, batent de cua i amb moviments de ball,
travessà en un buf el camí i em deixà dins un efecte
hipnòtic: siderat, regirat, embambat, tocat.
Així voldria que fossin les meves frases pel lector:
dreceres d’aigua lluent que li fuetejassin l’esperit i el
despertassin amb una sacsejada neta.
O també m’agradaria que fossin com les sonates pòstumes de Schubert.
Una paraula alhora molt pròxima i infinitament llunyana.
Una xarxa de veus que dibuixassin un trencaclosques que
canviàs de forma cada instant com un calidoscopi del
temps que deixàs entreveure a través dels seus cruis un
ordre nou del món.
I sense remei intentaria reordenar-lo com si tengués en la
mà una grapada d’argila mesclada amb un poc de cel.
Amb un bri de tinta vull fer cantar les xigales i girar cada
mot i cada pedra amb las secreta esperança de descobrir-hi
el seu nom.
Tibar les frases quan més llargues millor, fer munts de
núvols, exercitar collites de paciència, moldre lletanies de
dolor, ensinistrar els vents, fer cucaveles amb les
oronelles, rapinyar electricitats amb una cura extrema,
teixir teranyines per entapissar silencis, omplir el càntir
amb els mots de la set.
Duc un poal ple de llum.
El tir damunt les rajoles del paper que s’arrissa i flameja.
Intensific la proliferació de sentits amagats, jug amb
l’opacitat i la transparència, faig càbales entre enigma i
desxiframent, em trob dins l’obscurclar.
Em faig un nínxol dins una frase d’Hölderlin que va
escriure al final de la seva vida, en el que s’anomenen els
anys de la follia: “Ningú, sense ales, no té el poder
d’agafar el que està a prop.”
Voldria que els meus textos fossin susceptibles de produir
nous plers i noves coneixences: missatgers d’epifanies.
