03.06.2023 - 21:40
|
Actualització: 21.06.2023 - 14:10
Fer alguna cosa amb no-res.
Som aquí.
Trunyell fets petits.
Faig veta per apropaments.
Escric la tristesa, la decepció i la fragilitat perquè no m’esclatin per dedins.
Crec que la paraula em transforma, i pot transformar l’altre.
Em repetesc que la bondat és la intel·ligència suprema.
Jug amb les connivències, amb les enteses secretes, amb les complicitats morals.
Un gargot inconscient, una taca de color, l’ombreig d’un mot, la corba d’un escapoló se saluden, s’atreuen.
Intent la contigüitat sense tenir idea de la forma que sorgirà.
Insistesc.
En la foscor.
Pos la meva esperança en el desconegut pel pler de veure una forma fugissera.
Camín per damunt les ombres tremoloses de les capçades dels pins.
Escolt una melodia feta amb una mala fi de renous conjugats.
Invent els colors: aquests verds foscs fugissers, aquests roses volàtils, aquest beix dels sementers llunyans.
Em trob entre imatges vives com els albercocs de Chardin, les pomes de Cézanne, les botelles de Morandi, els autoretrats de Rembrandt, de Lucien Freud, de Fayoum, de Guido Reni.
Sent la respiració de l’argila que m’envia el seu baume aromàtic.
Veig l’aire entre les coses, els relleus, l’energia, la solitud infatigable.
El tremolor del temps.
Tenc els sentits en acció.
M’agradaria parlar amb algú que hagués oblidat les paraules.
Podria assegurar que sempre he cercat la meva originalitat d’escriptor en l’assimilació d’altres veus; els mots, les frases, les idees agafen diferents sentits quan són glosades, retocades, reemplaçades en un context insòlit.
Escolt el cant d’un ocell que m’arriba en una llengua desconeguda i es converteix en una font de bellesa que em deixa embambat.
Potser aquest refilar guspirejant sia aquesta vivacitat perduda que cercava Robert Walser en l’interior del llenguatge, perquè si la trobava estaria encantat de donar-la a la gent.
Em sembla viure un moment màgic d’harmonia i de comunió, un d’aquests instants rars de consonància perfecta amb el flux de l’existència.
És com la imatge d’una petita felicitat que només la literatura probablement pot donar, car cal recordar que la literatura permet pensar el que existeix, però també el que s’anuncia i que encara no ha arribat.
Sempre m’he romput la ploma per empènyer els límits i estic segur que aquesta és la meva única energia.
Avanç fent-me preguntes sobre cada decisió que prenc quan escric, segons preceptes antics però que encara crec que segueixen ben vius: si això no es fa, fem-ho; si no s’hibriden els llenguatges, fem-ho; si no s’embulla el fil de la narració, fem-ho; si no es maquillen les citacions, fem-ho; si no es desconcerta el lector, fem-ho; si no es juga amb la vida i la mort, fem-ho!
Aquest bosquet em sembla tan lluny de tot i tan a prop de mi, com diria mestre Fernado Pessoa.
Només jo tenc la clau d’una tempesta que ho netejaria tot.
Maria de Sevigné deia que trobava l’admiració més educada que la lloa. Jo també.
M’agradaria que algú digués: aquest text m’agrada perquè està pastat de vacil·lacions.
Ara ja estic segur que s’acosta la tempesta: s’ha produït un silenci elèctric, totes les músiques s’han aturat cop en sec, fins i tot sembla que ja no passa cap cotxe enfora, per la carretera, he sentit un calfred cremador que m’ha travessat l’espinada.
En aquesta època nostra de la innocència perduda em sent barroc en el sentit de Borges (barroc per ell és l’estadi final de tot art quan exhibeix i dilapida els seus mitjans), i com que tot ja ha estat dit m’entusiasma revisitar el passat amb ironia.
Un tro massa a prop m’ha regirat.
El cel és una taca negra que cau.
He corregut davall el ruixat cap a un casetó de pedra i fang.
Hi entr.
Dins la palla, que fa pudor d’ovella i picarol, m’entorcill com un verm.
Sent ploure molt de temps, i això em fa bé.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
