Closcadelletra (CCCLXIV): Porfídia

Cal aprendre a observar.

Tot és allà.

Observar la pluja que converteix qualsevol lloc en estrany, fins i tot els indrets més domèstics.

Observar el vol d’una mèrlera que creua un camp tacat de floretineues carbassa de llevamans salvatges.

Observar el camí d’un núvol prim i llarg com una estalactita creuant el capaltard rogenc.

Observar el tremolor de les fulles del bellaombra empeses per un ventijol tramuntanal.

Observar els tres esquits d’oli que m’he fet sense voler damunt la blancor de la camisa emmidonada del diumenge.

Observar el reflex d’un lliri blanc en el vidre entelat de la sala.

Observar el poema alt de bellesa que duc dins la veu.

L’ull, l’orella, la respiració, els calfreds, el sentit de l’objectiu, les irisacions, el trèmolo, poden educar-se.

L’escriptor fa feina damunt el tall d’un raor.

L’escriptor sap que qualsevol línia, fins i tot la més barroca, ha d’acabar com un cabell tallat net al vol.

I sap que tot el que es pot esperar en aquesta vida és un punt de vista.

Cercar la precisió exorbitada de l’ull és un objectiu.

I témer-se’n que la novetat vertadera és una renovació en profunditat de les inèrcies del cos, del nostre vell cos històric (el lloc comú del sentir, la repetició, la convenció, el clixé, l’abandó), per trobar una altra retina, un altre cuc de l’orella, una altra forma d’ensumar, un altre tacte, un altre alè.

Vivim dins l’apocalipsi, o sia dins la revelació.

I això ha de deixar una empremta en l’escrit que ha de ser quadridimensional, ple de jeroglífics que s’enfonsin en els orígens biològics dels humans, amb un conjunt de fesomies juxtaposades en plans diferents.

Aquests plans diferents són les localitzacions segons les circumstàncies espacials o socials que donen els canvis aportats per les revelacions dels temps.

I per això l’escriptor ha de ser crític, extralúcid, dissolvent, àcid, ètic i amb la tinta esmolada i volcànica ha de dir la seva. 

Totes les corrupcions i els vicis, els rovells i les bestieses, les mangarrufes i les usures, els tsunamis cap a l’animalitat que apareixen sempre seguit a la crònica personal de la vida quotidiana i en els espionatges d’aquest home que treballa en el compte de la veritat, els agafa l’escriptor, els tria i els compon amb un pinzell íntim per mostrar-nos a les clares el panorama immoral de l’època que ens amaguen, l’horror que els maquillatges del consum i la ideologia intenten blanquejar per tots els sistemes castradors.

L’escriptor fa servir elements heterogenis i angles de percepció diferents, collages verbals i grafits atzarosos, tot li va bé al seu ull interior i forà que veu de per totes bandes a la vegada i té alguna cosa de pirata: aborda, examina, fa estralls i parteix de bell nou.

L’escriptor ver no s’atura mai.

Cal aprendre a observar.

Mirar com es vulgui, a l’endret i a l’inrevés, de dreta a esquerra i viceversa, de dalt a baix, en superfície i en profunditat.

Cal fer mil i un estils diferents i no petrificar-se en cap.

Cal nuar i desnuar, cal desfer i refer, cal parir, cal enterrar.

Cal fer salts mortals sense xarxa.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix: