04.02.2023 - 21:40
Potser la fredor de l’aire, del sentiment, del contacte, de la llunyania, o de la carícia, em fa perdre un poc el cap.
Cerc dir la celebració d’avui mateix: l’esclat fulgurant d’un sol malalt a la vorera d’un gerro amb cinc roses liloses, m’ha semblat, l’espai d’un instant, que expressava totes les promeses de la vida.
Qui em demana, un altre cop, què és la literatura? Per què?
La literatura podria ser un cel de fulguracions, un teixit de múltiples llenguatges, una manera de fer girar els sabers sense fetitxitzar-ne cap, un lloc de relleus, respostes, una cadena d’afinitats i de recomençaments a través del temps, un passeig, expedició en els passos d’un predecessor, la recerca de relíquies i de restes sensibles, terra de dol, de fragments escorxats, de replecs íntims, el somni ombrívol d’una fumera, cadena d’embrions argumentals, una acumulació d’objectes de curiositat, anècdotes i citacions, una mescla de mots heterogenis…
El gust dels empelts, la recerca de l’harmonia en el desbarat, la preocupació per l’estil m’acompanyen com a signes del temps.
El préstec no és un robatori, ho sabies?
Prepar la pàgina en què pugui fer néixer avui una veritat que sigui consoladora. La dolçor floreix per escletxes, entre parèntesis.
Sent una respiració clorofíl·lica que m’empeny cap a l’exploració.
M’aliment de qualitats sensibles, de sons de veu, de cants d’insectes, de perfums de fulles, d’olors de casa, dels accidents de la llum que formen un itinerari que em duu cap a escenaris de la memòria que havia oblidat i que m’inciten a l’escriptura com una invenció inesperada.
Un regir em deixa estormeiat. Per no caure a l’abisme m’aferr a un bri d’herba fràgil que m’aguanta dins un trèmolo deliciós.
Un pensament s’aixeca com una aurora: estim estimar.
Cada matí tenc una cita amb la bellesa del món.
Visc dins un espai construït pels afectes. Tostemps esper l’imprevist: en els plecs d’una conversa, en la remor d’un oratge, en la cal·ligrafia d’un text, en els colors del cel.
La millor lectora és la lentitud.
Ressuscitat per les teves carícies, només voldria que no s’acabassin mai, i quan se’n van i em deixen les enyor com l’aigua al desert.
Cada dia esper.
El prat davant la finestra és una plana d’escrit perfecte, tot, tot és acolorit, tot vibra. Tot és viu, fins i tot la mort.
El prat m’apaivaga: colors com amorosos de si mateixos, en un acord feliç, parlen la seva llengua natal.
La rosada freda del matí tenyeix de blanc les puntes de les herbes que diuen una frescor aguda, intensa, però molt fràgil que no puc agafar amb paraules; la frescor perquè hi passin uns peus nus abans que aquella aigua de nit no s’evapori pels fulgors solars.
Escolt un murmuri que paradoxalment té una gran força.
Un pas més en la minúcia, en la poquesa, i entraria dins l’ascètic.
Un pas més en el refinament, i em trobaria dins la dissolució del silenci.
Rest molt de temps en aquest caminar lent de cada vegada més interior i més subtil, més discretament concentrat, on crema l’encens del quotidià.
Sense moure’m de la finestra transfigur aquest sementer un poc abandonat on a l’estiu pasturen les ovelles.
Aquesta cambra del paisatge em duu cap al recolliment que afavoreix la concentració, una pietat en el sentit bellíssim del mot.
Faig una reducció del sensible en profit de l’intel·ligible.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
