28.01.2023 - 21:40
Parlem d’una altra cosa, em digueres quan d’una forma un poc doctoral afegia que només m’interessava un art que provocàs respostes però que no en donàs.
Queia la fosca lentament en un dia gèlid darrere els vidres entelats d’aquella casa feta perquè no hi hagués fronteres entre el sementer i aquells mobles tan còmodes davant una foganya on els troncs d’ametler flamejaven.
Cal dir sempre allò que veus, sobretot cal sempre fer el que és més difícil: veure el que veus.
Saps que el que trob és sempre mil vegades més bell que el que cerc?
L’esperit doble d’acolliment i de resistència és la sal de la vida.
La música de la teva veu era consoladora aquells dies de tristesa i t’escoltava com si fossis una pluja benèfica damunt un camp ressec.
Eres un creador de paisatges sonors a base de bols en ceràmica de mides diferents plens d’aigua amb hidròfons, aquells micròfons subaquàtics que donaven una dimensió electroacústica que convocava una pluralitat de sentits quan les sonoritats i les clarors tocades pels teus gestos ritualitzats ens arribaven amb ones, i ens duien a alguna cosa elemental i llunyana; una sensació d’un món de sons filtrats per l’espessor de l’aigua que tots hem viscut a la infantesa.
La música és l’art més misteriós i més profund de tots, sense la qual la vida seria un error. Vaig pensar aquesta frase quan encara ressonaven els teus silencis entre nosaltres.
L’acte d’amor de recordar un mort és l’acte d’amor més desinteressat, lliure i fidel.
Vaig dir aquestes paraules quasi sense témer-me’n, i algú mogut per un ressort especial va encendre una darrere l’altre tot un conjunt irregular d’espelmes que hi havia en un lloc i en un altre mentre enfora sonava un telèfon.
Em sentia apaivagat, un poc perdut.
Algú va dir com en veu en off: m’agraden els relats d’aquells autors que sembla que són exteriors a la contarella i que diries que quasi no estiren els fils de les teresetes, que deixen fer. Aquesta distància crea un efecte de retrocés, un allunyament que, alhora, torna els personatges esquius, i afegeix a la narració una certa ironia, alguna cosa de patètic, incòmode i divertit com mirar crancs que es barallen en un aquàrium.
Hi havia una lleugeresa inquietant.
M’hauria fet molt de bé posar-me a escriure, intramurs, en l’immarcescible, un text habitat per la malenconia amb una lletra suau i precisa que no aportàs més que respostes obertes, un text que remogués els fems i baixàs fins al clavegueram per sondar millor l’indicible.
Allò que donava a aquell encontre una intensitat tèrbola era la restitució d’una matèria viscuda multitemporalment en què els diferents períodes es creuaven i es rejuntaven per afegir al conjunt una espessor considerable lluny de qualsevol perspectiva planera.
Algú va dir: ell volia trobar un alè nou que eixamplàs els límits del real, una energia potent i alliberadora, una hibridació estranyíssima per un equilibri inestable de les forces presents…
Hi havia una dilatació del temps entre aquelles parets contemporànies, els moviments s’alentien, les paraules s’afluixaven, els pensaments s’alleugerien, les imatges s’escurçaven i la percepció dels cossos canviava una cosa de no dir.
“El llenguatge amaga o il·lumina de biaix, no hi ha res lloccomunejat pels encontorns, / la nafra, l’escletxa i el crit amollen les seves ressonàncies”, deia un poema que una veu de dona recitava en veu baixa com una lletania.
Creixia un planter de serenitats que em feien retornar als paratges de l’originari amb la pau dels boscs i dels prats que m’envoltaven com un embolcall nodridor.
Tota la vida és una vetlla, no ho sabies?
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
