01.01.2022 - 21:50
Som dins la boira.
Sí, dins una boira espessa, atapeïda, insistent, que esborra el paisatge, que ho confon tot, que amaga el camí, les passes i els pensaments.
Som dins la boira.
I això em fa toquera.
I això em fa pensera.
I això em fa escriguera.
Em trob perdut, desorientat, sense fites.
Som dins la boira.
I no puc ni palpar-la perquè el meu tacte només es tem d’una carícia de rosada, d’un no-res.
Som dins la boira.
L’escriptura és una forma de reflexionar. Em calma. Faig un moviment de recul, de marxa enrere per aconseguir enfocar la bruma.
Som dins la boira.
I, ben emboirat, em fa matisar una cosa de no dir.
Feia molta d’estona que no havia vist la força d’un anticicló per convertir els núvols en el material de l’escenografia que m’envolta.
Com si els núvols haguessin baixat ran de terra per una visita oportuna, per passar-hi hores, una temporada i fer-nos companyia amb la seva matèria humida, com si visquéssim envoltats de llàgrimes en estat sòlid.
Sent la boira terrera que frega la carn d’argila i l’enravena.
Mir la boira ploranera que deixa les fulles lluents de roada.
La boira encelada és lluny.
I és com si la textura de l’existència trobàs en aquesta situació dels meteors una mina de metàfores novelles que rebenten i em fan veure els prodigis modestos, les erosions invisibles, els arranjaments passatgers, els refugis fràgils, els arrelaments impossibles. Allò que no hi ha.
Som dins la boira.
Voldria creure en una llengua de l’il·limitat. Però aquest embalum en què vivim m’aboca cap a un sentiment de pèrdua i no se’m fa difícil imaginar desaparicions definitives, de la llengua, del país, i de mi mateix.
Podria ser això un camí per fraternitzar amb la tristesa i el sofriment que toca tot el que ha estat i serà?
Una drecera per saber un poc el sentiment de vanitat que hi ha en tota cosa humana. Això no lleva el que hi pot haver de còmic en el desesper de la nostra condició.
La mort podria ser l’expressió més exacta del misteri de la vida?
Som dins la boira.
Avanç com un orb que no sap cap on va, com un nàufrag entre les ones negres que no veu cap far, com un viatger sense brúixola que no té nord dins la negra nit.
Les passes, lentes, suaus, incertes, perilloses amb la seva petitesa em donen una força de no dir.
Una força que es manifesta en la humilitat. O la força i la humilitat no fan més que u.
Som dins la boira.
La boira dins la fosca que ha caigut sense adonar-me és blanca, brillant, enlluernadora, però la seva significació resta obscura, impenetrable, buida.
La boira és com un cop de puny ben donat. Ho trob perfecte quan t’atura sobre alguna cosa. Quan et fa sentir allò que acabes de dir sense pensar-hi. T’atura cop en sec i la frase agafa vida de bell nou. Rebota cap a tu.
Apareix la lentitud després del primer impacte. I entens que has de fer la vida lenta, la caminada lenta, la pensada lenta, la respiració lenta.
Comences a sentir el temps lent que t’envolta i penetra dins tu per totes bandes.
Aquest atur és una obertura de possibles, et fa trobar llocs inèdits, nous relliscaments, la potència amorosa i política de la llengua.
Un ritme de joia, els encantaments del llenguatge, una forma de donar joc a les nostres paraules i a les nostres percepcions.
La boira crea buits a la vorera de la llengua, surt allà on no l’esperaves, s’obre pas entremig d’un bosc de signes.
Som dins la boira.
La boira m’espera com la proximitat del mar i m’ha començat a ensenyar els no-camins per desfer-me de tants de llocs comuns que duc aferrats i, a poc a poc, ben lleuger, tot ple d’ales, pugui anar cap a llocs inesperats.
Escolteu Biel Mesquida recitant el Closcadelletra:
