18.12.2021 - 21:50
Sent una sensació de buit a la boca del cor.
Teniu el cap que barrina sense atur, li va dir el metge, li prescric com a únic remei la serenor, al peu de la lletra.
Tant com sia possible quietud, ni un pensament!
No ciutat, camp. No caminades, butaca d’orelles. No conversa, silenci. No entreteniment, tedi. No contacte, solitud. No lectura, letargia.
Sent que acab de sortir d’una altra becaina.
La butaca d’orelles és una illa dins aquest oceà de la sala en què la foganya amb la llenya que forma un horitzó ordenat de flames és el meu únic paisatge.
La inacció es dóna la mà amb la inactivitat, l’ensopiment amb la indiferència, el sopor amb l’abaltiment.
Vivim enrevoltats de pors imaginàries, però ignoram els perills vertaders.
Sent una inquietud forta, aquesta paràlisi de la voluntat acompanyada d’una por vaga i difusa incapaç de designar l’objecte del perill.
Un vertigen de precisió es conjuga amb una gatera de netedat en això que diu la llengua en les seves indecisions.
Tot un món llunyà vol aparèixer i l’esborr amb la mateixa velocitat que es forma.
Darrere els grans finestrals que peguen al parc puc veure un caramull de fulles seques que es podreixen tranquil·les, aquestes mirades en què no apareix cap gota de raonament em donen un sobec que em fa molt de bé.
Som un nàufrag entotsolat enmig de la mar.
Els incidents que sobrevenen són trivials, precaris, i m’ajuden a aquest endormiscament general que hauria de ser la meva atmosfera la major part del temps.
Emperò de vegades entremig de la gràcia d’aquesta limitació de possibilitats i d’aquesta penúria de sentits s’aglutinen diversos fenòmens –la caiguda de la llum per mor d’un núvol lleuger, el renou de fons que reflecteix les histèries de viure en aquests temps líquids, un tremolor sobtat dels calius a la xemeneia que produeix una crepitació d’espires– i assistesc a un efecte de bolla de neu, amb una substància en aquesta neu que desencadena una furiosa entropia.
Sent que no pens, existesc. Si pensàs, el meu existir no seria tan segur perquè podria ser l’objecte d’una il·lusió. Perquè si no existís, com que tampoc pens, què?
Voldria remuntar més enllà de la memòria i del llenguatge dins aquesta sala plena de calideses flonges quan puc veure com el temps passa sense tocar-me, al meu costat, com un amic que em fa companyia.
La memòria és una recreació constant.
I allò que rememoram és incomplet o fabricat per nosaltres mateixos. De totes formes ens hi aferram com si la nostra identitat en depengués, com si fóssim testimonis visuals de càrrec que s’enfureixen per identificar el culpable.
Dins les flamarades veig el paisatge perdut de la meva infantesa foravilera sense cap gust retrospectiu: una confessió amb una aura emocional, no-res.
Potser el metge trobaria que m’acost a allò prohibit: formular un pensament.
Per allunyar-me de qualsevol temptació repàs sons onomatopeics: bub-bub, bum-bum, catric-catrac, cloc-cloc, fru-fru, ning-nang, nyigo-nyigo, piu-piu, rau-rau, ric-ric, tic-tac, xim-xim, xip-xap, ai-ai, beri-beri, dic-dic, ilang-ilang, io-io, pai-pai, ping-pong, tse-tse…
Això em fa dormiguera com si fossin estiraments mentals clandestins que no mostren cap moviment.
Aquestes ones de paraules no estaven fetes per sentir-se. Per altra banda, no produeixen cap so. Volum potser, però cap so. No són veus. No sent veus. Som jo. Jo que no estic embruixat per res, cap esperit intrusiu, cap missatge d’ultratomba. Som l’únic habitant d’aquesta sala on tot això xiuxiueja. És això que és difícil d’agafar i d’admetre. La veu que fabrica les imatges parla del mateix lloc. No hi ha res defora. Un paisatge no es pot descriure fàcilment tot sol.
El text i jo ens dissolem com per un encanteri. Les fosses sèptiques no surten a les normes.
