11.12.2021 - 21:50
|
Actualització: 11.12.2021 - 21:51
És com sentir-se davant una paret vertical que no saps com has de pujar.
El buit davall i el buit damunt.
El sentiment de saber-me agafat, l’angoixa que això no s’acabi mai, la joia estranya de tocar el vertigen.
Arribat al cim, continua grimpant, em diu la veu del mestre.
Visc passes de fang per un camí gris i rosa de pluja capvespral.
Avanç i avanç, faig.
Vull viure en l’opac.
O senzillament distant.
I això esdevé suspecte.
Un refilar ínfim de sebel·lí quasi perdut, absolutament invisible, entre la pluja forta que fa rierols ràpids enmig de les herbes.
El cel quasi negre es trenca entre renouer de pedres. Com si els núvols s’esmicolassin en pedres.
Avanç entre aquesta fosca del secret: no hi ha desig sense secrets.
Camín damunt aquest davant velat, invisible, sense encastar enlloc, que inflama la imaginació.
Pensaments de nit que llauren la terra del cor.
No hi ha ànima, no hi ha altre, ni fins i tot amor sense aquesta franja d’opacitat.
No som mai transparents a nosaltres mateixos, els altres no ho són tampoc.
D’aquesta regió d’ombra neixen i viuen les passions.
Cauen les fulles, grogues i vermelloses, una a una, dins els tam-tams de la pluja i engrandeixen la llum.
No veus aquesta estratègia arreu –en amor, en negoci, en política– de la qual una part d’opacitat constitueix la condició primera?
Sense secret no hi ha astúcia, no hi ha confiança tampoc perquè aquesta constitueix una aposta sobre la ignorància.
Ja som a l’enfront del camp, just devora una paret seca en què les falgueres per mor de les humitats, creixen entre les pedres, i pens que el final de l’invisible, aquesta transparència que prediquen a les totes el món dels negocis, de la política i de les xarxes socials, marcarà l’arribada d’un paisatge inhumà.
M’afic dins una cova per defensar-me dels trons i llamps d’una tempesta inacabable i amoll una llista d’imprecacions: resistiré l’ordre de transparència, refusaré mostrar la meva intimitat, no deixaré que em girin a l’inrevés com un guant.
Contra l’allisatge general de les vides, contra la construcció accelerada d’un món sense negatiu, sense destí, sense esdeveniment, cal defensar les màscares, els replecs, la noblesa i l’essència del secret.
Un llamp molt pròxim em mostra la resplendor i l’ombra.
Qued enlluernat, només una ombra vertadera permet a les llums que es manifestin.
Ens empresonen amb el panòptic digital i ens fan creure que som més lliures.
Anam a una societat de transparència translúcida i sense llum?
Sent el vol d’un falcó a tota que xiscla.
Em surten ales que reconcilien el pròxim i el llunyà a partir de coses simples.
Animal, vegetal, mineral, tot es fusiona en una eufòria.
Revigoritzat per aquest aire aquós ple d’electricitats de les quals emana una gràcia tenaç em trob dins una caixa de ressonància en què puc sentir les plaques tectòniques de les nostres vides.
No hi ha res escrit a l’atzar, tot és calculat, precís. Per orientar-se cal trobar el perquè i el com dels encadenaments, de les associacions diverses, en una paraula de les regles del joc que el cronista ha amagat sota la tela teixida del text.
La lectura esdevé un joc de pistes del qual no se sap mai si és la descoberta d’un sentit preexistent o bé la invenció d’un recorregut inèdit. O una combinació paradoxal d’ambdues possibilitats.
