04.12.2021 - 21:50
|
Actualització: 04.12.2021 - 22:06
Faig feina amb un material opac i lluminós, brut i sofisticat, que el temps pot fer bo.
Voldria expressar-me d’una forma alhora rapsòdica i aquarel·lesca amb un estil tardorenc.
Amb sons plens de ressonàncies que xiuxiuegin i paraules que irradiïn fluorescències que s’evaporen.
Allà baix, davall les figueres nues, hi ha pobles enterrats vius, cases plenes de records i amb un vel de somnis que constitueix la substància de la realitat, amb un poeta que no li agrada plorar sobre els vestigis, menys si el poema ho exigeix.
Pot esser que l’aigua es vincli a la meva clarividència?
No miris prim: presenta les nostres emocions, les nostres sorpreses i les nostres esperances, els nostres trucs i la nostra franquesa, els nostres abandons… I fins i tot el nostre cansament, la nostra vida desencisada.
Besllums avancen quan camp a través, davall la pluja inclement, repetitiva i tan bella, recull alguns signes ínfims –un caramullet de pedres, el cant de les granotes a la bassa, un eixam de núvols esfilagarsats, l’estretor al cor arrítmic, la imminència d’una desaparició–, que són fonaments evasius que esquiven qualsevol collita.
Signes molt intensos i que no esperava quan havia partit a l’anvers i contra tot.
El declivi del temps, aquesta capavallada plena d’encontres inesperats, aquest esclat múltiple i multiplicat, em fa surfejar sobre la tinta que taca tota la pàgina i l’infesta de dalt a baix.
Damunt l’aigua s’enfonsa l’ordre de les estrelles i els ecos d’horror que m’arriben de les presons dels innocents que reclamen llibertat a les cel·les infectes de Jamur-el Assid, Regez al Tamida i Sollali Tribian, tres noms amarats de dol, on humans vius són torturats a voler i sense remei per un exèrcit de botxins.
La persistència del sofriment afegeix matisos a l’essencial.
Però on hi ha perill, creix
També allò que salva.
Hölderlin, a l’obertura de Patmos, em dóna l’himne orientador amb paraules tan simples…
Els que saben són simples, em repetesc com una lletania sorda.
És per la coneixença de si mateix que s’accedeix a la simplicitat.
Com més s’aclareix i s’unifica l’ésser i millor sap viure, veure, pensar i obrar s’acosta a la simplicitat.
Saber per sentir millor.
Sentir per millor saber.
Cerc escrivint.
Si arribàs a fer carnal l’imperible, podria parlar amb qualsevol individu en conflicte amb el temps i amb la mort.
Ser sensual, practicar un lirisme greu i sobri, fer dialogar emoció i pensament, repensar-ho tot de bell nou, tenir una relació permanent amb el fonamental.
Aspirar a viure el sense límits.
Obsedit en la recerca d’allò que no es deixa anomenar.
Carregat de dubtes.
Sol, i de dol, desapercebut dins la massa, anònim.
En guaret.
Atent a la sensació.
Filant les persones tapades d’absència, escrostonant els llocs on no podràs tornar mai, seguint els camins que s’han perdut en la fosca negra, inventant les paraules que s’han esflorat sense sentit, acaronant pells estimades que no has conegut, ensumant l’olor antiga de les clovelles d’ametla en el fons dels canteranos, desfent els alens d’aire que necessites per respirar i que et fugen sense remei.
Preveuràs l’imprevisible?
Com puc lluitar contra les idees rebudes i les transgressions rebudes?
Són els llibres fulls de ruta sobre la manera que se suposa que vivim?
Com veure-hi com aquell que acaba de néixer?
El cor, el cap i la mà fan feina alhora, no ho sabies?
Com puc eixamplar l’espai interior per sentir el món, per fer passar en les meves neurones la seva substància, les seves energies, la seva perennitat?
No em puc aturar en la recerca permanent de l’immutable i de l’intemporal.
No he de sacrificar res als ídols!
