24.11.2019 - 21:50
Ja som dins aquest espai difús, acollidor, infinit d’aquesta pàgina de neu en què una llum quasi imperceptible, oblidada, dóna en realitat, forma, color i figura a la contarella.
Pens la totalitat amb els fragments i viceversa.
Sé que la llum comença abans de la història.
L’acció, les peripècies, les situacions es troben dins aquesta matèria lluminosa de la qual poden néixer esdeveniments.
La llum pot fer brillar un detall significatiu o retallar el paisatge dins una ombra de tinta xinesa quasi blanca, pot incrustar en l’ull una textura, un tint, pot donar cos a les idees.
Els batecs lluminosos són com ones aèries que lleneguen per les superfícies, s’impregnen de les seves emanacions visibles per definir-les, emmotllurar-les i emportar-se-les per tot com un perfum, com un ressò, com una polsina imponderable.
Sentir la complexitat de la llum és veure-hi.
Escoltar la llum és un aprenentatge de sapiència.
Ador tot allò que fa ombres, clarobscurs, entreclarors, per on puc albirar els conflictes, enfocar les passions, descobrir els misteris, imaginar extensions de tendreses impossibles o d’altres formes de coneixement.
I m’emmalalteix la resplendor irradiadora de la negra nit que cal mirar molta d’estona per caçar-la i saber que no et deixa res dins els arxius fràgils del record.
Potser una taca blanquinosa sense relleu com una foto sobreexposada.
Veure la llum darrere la negror podria ser la pancarta de la meva manifestació solitària d’avui.
I això mesclat amb una ditada d’efímer que fa eco a un sentiment primer de la fugacitat de les coses.
Em podries dir els moments més lluminosos que has viscut suara?
M’has de contar el detall més minso i m’has de donar una qualitat alta del detall: el gra de la veu, el vellut de la pell, els sons vibrants, el color de la llum.
M’has de carnalitzar la memòria, l’has de ressuscitar.
Així aconseguiràs que l’ara i aquí faci acte de presència i en el detall els reconeixeràs.
Així tendràs el record del present, l’arribada de l’eternitat en el batec del temps.
La lucidesa m’amara com una feta, com el consentiment d’una llum de dedins.
I no oblidis que la llum té sons.
Aprenc a escoltar les notes lluminoses dins l’alba. Aquests cinc minuts abans de la sortida del sol, quan els dits vinosos de l’aurora pinten el cel, hi ha la simfonia del dia que vindrà: hi ha el prodigi de renéixer, el començament perpetu.
Mir aquesta embosta d’àtoms densificats i concentrats momentàniament que prest se dissiparan i tornaran al no-res.
Agaf el vol de la matèria lluminosa, aquesta manera de caure sobre els noms i les coses com un lligam entre el cel i la terra, l’esperit i la carn, que travessa el món com un alè i el fa comparèixer en la seva nuesa més enfocada: el fang on potegen uns nins embassiotats, les passes d’un ocell dins la transparència de l’aire, la consistència de l’arena humida, el verd fosc d’una mata llentisclera, el vernís d’una taula de fusta tapada de pluja.
La llum taca, esclata, brolla.
Els noms no ens fugen entre els dits.
La vida es restitueix.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
