10.07.2021 - 21:50
Hi ha horabaixes d’estiu que voldria posar-me a escriure un Tractat de les sensacions.
No començ a fer ni una línia, ni una frase, ni un mot.
Pens els capítols d’un llibre impossible.
Una col·lecció descosida de percepcions que no s’han sentit mai podria ser una bona entrada per atreure la lectora curiosa que sempre cerca la seducció en punt.
M’hauria d’aplicar a realitats fugaces, mòbils, desconcertants i ambigües que obrissin de pinte en ample les portes a tots els vertígens possibles.
La frenesia hauria de ser l’atmosfera. N’estic quasi segur.
Podria dur al principi una citació de mestre Flaubert treta d’una lletra a Edmond de Goncourt del 9 d’octubre de 1877, que diu: “La bêtise humaine, actuellement, m’écrase si fort que je me fait l’effet d’une mouche, ayant sur le dos l’Himalaya.” (“La bestiesa humana, actualment, m’esclafa tant que em sent com una mosca que té damunt l’esquena l’Himàlaia.”)
Podria fer com Brueghel: plantaria nombrosos grups que conec, que patesc, que veig, que escolt, que llegesc, que visc, en les actituds més diverses, en variacions prodigioses, en encontres inesperats o en la rutina més domèstica.
Ho analitzaria tot. Ho sedassaria tot.
Des de la camera obscura de mi mateix.
Escoltaria les converses fil per randa. Els xiuxiuejos, els mormols i les remors i podria fer uns inventaris aproximatius de com se sent una part del gènere humà.
El cos del text seria un corpus minuciós, duríssim, dolorós, pràctic, funcional. Només un corpus sense efectes. Una llista simple.
L’enumeració d’un conjunt d’objectes que presenten el detall d’una vida real viscuda cada dia.
Seria un llibre tramat de diverses durades, el temps d’una existència, el temps d’una fi, el temps d’una coneixença, el temps d’un fracàs, el temps d’una passió, el temps d’un deliri, el temps d’un desgavell, el temps d’una resurrecció.
Fets tant com persones (una capsa plena de retalls de diaris amb violacions a voler, un paquet de Camel amb una adreça, uns calçons curts amb taques de bolígraf, una plaqueta amb inscripcions llatines de tombes, un disc amb una cançó “Hier encore”, un carnet de conduir amb el nom obliterat amb tinta vermella, un collar de perles falses, una carta de comiat d’un suïcida, la factura d’un ram de roses de color xampany, un dibuix al carbó d’un sexe femení, un estudi sobre les espècies pelàgiques de la Mediterrània, un carregador de telèfon, un camafeu amb dues fotos de dones nues, un calidoscopi romput, un poema escrit a mà titulat “Blau adolescent”.)
Allò era el nom de l’absència.
O la presència inscrita en l’espai de cada cosa.
Una sensació fugaç, ràpida, una percepció en el cos i fora del cos, en la paraula i fora de la paraula, elèctrica.
Els objectes anomenats, manipulats, desordenats, desplaçats tenen forma de records personals, irreductiblement singulars.
Fan aparèixer el més íntim, el més tènue d’una vida.
Un lligam a punt de desfer-se en un catàleg ordinari, vulgar com som tots nosaltres, i tan discret i sàviament articulat que podíem veure el buit de les ombres d’uns cossos a la deriva, perduts dins la modèstia més aclaparadora.
Ni el dolor de la pèrdua, ni el de l’oblit no són evitats.
No es diu quasi res. Són dades per viure, per reviure, per no pensar.
La possibilitat mateixa d’una articulació és un tractament, un art i una ètica.
El caràcter fonamentalment enigmàtic d’una obra.
No puc pus: em pos a badar mentre sent amb molta d’atenció com cauen les gotes d’aigua del brollador mig eixut, i aquesta banda sonora em fa prendre les rutes desertes de la llengua que no em duen enlloc.
