05.02.2022 - 21:50
Però, de vegades, està més sol.
Estimar és reconèixer en l’altre una mateixa solitud, donar-se mutualment la gràcia d’una amnèsia, la possibilitat de l’oblit.
Alguns cops estic com un home amb màscara, una efaefapedós, assegut entotsolat, en una cambra, esperant que passi alguna cosa.
Som un que cerca a l’interior, literalment?
Per què estic dins una cambra?
Hi ha un sentiment d’afecte durador en aquest darrer lloc on encara és possible un diàleg, fins i tot trencat, amb el món?
L’habitació també és l’espai del llit on veig el reflex d’un sentiment d’interrupció entre si mateix i l’altre.
No et torbis, cançó de la tendresa, univers dels tactes, suplici de les distàncies, fervor reprimit.
Si el diàleg i la unió vénen darrere de la clausura és perquè el món ha agafat els aires d’una cambra ombrívola en què macera un trauma, un pes obscur que porta la humanitat sencera.
No veus que ara quasi tothom comparteix com una malenconia, la reminiscència d’un horror comú que no s’atura de tornar, de llenegar sobre el món com un residu?
L’estrès post-traumàtic sembla dissoldre el contemporani en un gran vertigen col·lectiu.
D’aquí podria eixir la possibilitat renovada d’una aliança entre humans.
Després de les tenebres, una mica de claror.
O és un miratge?
O la possibilitat que en la cambra dos essers se mirin fent caure les màscares i s’agafin les mans molt de temps esperant que passi alguna cosa.
No m’atur d’explorar de totes les maneres que puc l’espai i el temps mateix de la ficció: aquest moviment perpetu que no està fet més que de lligams, de circulacions, de ràcords, de bifurcacions, d’entrecreuaments, de buits, i portat a l’ebullició per la memòria i les sensacions.
Pots saber què és inventar amb la teva solitud pròpia, tancat per força dins tu mateix, aquesta forma de pouar en els fons de tu per dirigir-te a algun altre lloc incert?
O és possible veure-hi una celebració de la necessitat de crear que no amaga la seva part mortífera, mentre se’n burla?
Un gest violentament implacable però també decididament girat del costat de la infantesa?
No veus aquest crani en què ressona la brutalitat del món?
Saps besar les paraules?
No es poden reunir tots els trossos del trencaclosques.
Ser singular en circumstàncies plurals és una heroïcitat.
Has de sobreviure a aquesta estranya serenor que les flors d’ametler et donen.
Has entrat pel dret dins les branques florides i has descobert per mor de les gotes de sang que et regalimaven com a llàgrimes que hi havia espines.
No ho podies contar a ningú.
S’haurien pensat que desvariejaves: espines a les flors blanques, nítides, immaculades dels ametlers?
Allò era un desbarat com creure que el mes de febrer és primavera.
Calia que anassis viu i et torcassis aquell carnatge. Quan algú et demanàs què t’havia passat podries dir que un gat mesquer se t’havia tirat als ulls.
La tristesa s’endolceix i la incertitud conté mil possibles. Seria un d’aquests “dies perfectes” cantat per Lou Reed?
L’íntim és immens, no ho sabies?
Amb quines substàncies podràs aprovisionar la llengua perquè canti la delicadesa del dolor d’una absència?
Com m’agafa aquest terrible desig de fugida per un cantó i d’elogi de l’horitzó per l’altre?
Amb el contacte amb la matèria emergeixen sons que expressen emocions fora mida, no ho sabies?
Amb les pues d’una pinta pots fer la música d’aquests temps.
Seca.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
