02.10.2021 - 21:50
|
Actualització: 03.10.2021 - 18:07
He trobat una nota de Barthes de 1968 en què diu que el narrador proustià no és aquell que ha vist o sentit, ni fins i tot el que ha escrit, “mais celui qui va écrire“.
M’he entretengut molt de temps per aquest foravila on visc dins l’herba verda que creix a les totes després de les darreres tempestes.
Em pos a mirar els cròtons grocs del caminal de fit a fit.
Sent que la biblioteca que tenc dins el cap no em serveix per a res.
Simònides de Ceos, de mal nom Melicus (el de la llengua de mel), n’hauria fet un llepadits i un comerç fructífer amb la meva memòria.
Aquell prat minúscul era com un rellotge major, un mecanisme de precisió impecable que em duia al gust sense pathos.
El verd ressona com un silenci intel·ligible.
La substància esdevé diàfana: el call vermell de la terra creix a batzegades i no se’n tem ningú.
Somniava aquest temps immemorial en què una paraula podia significar alhora una cosa i el seu contrari.
Enyorava aquelles llengües dravídiques que no tenen cap mot diferent per ahir i demà.
Allò que perdura, allò que travessa els segles, no és la descripció d’un paisatge o el color d’una música verbal, sinó la passió que l’escriptor hi haurà abocat, la necessitat que n’ha experimentat.
Em veig a mi mateix com una silueta que s’allunya, que es perd en un revolt.
Paraules rovellades a la casa de la vida. Paraules que han quedat gravades en els còdols, en el referit de les fulles, en la sequera de les fonts ufanes, en els mobles tapats amb teles blanques de drap, en les aranyes de Murano que encara dringuegen per les sales del casalici on no viu ningú.
Paraules que sobrevolen les teulades empeses per les ales dels xoriguers, pels troncs de les alegries, per les ones de les cantàrides, per les cucaveles de les tortugues, pels grinyols dels panys, pel silenci dels fondals.
He posat la Masonic Funeral Music K. 477 i l’he escoltada fins a l’esgotament com si fos la darrera cosa que fes abans de morir.
M’he dedicat a col·leccionar indicis:
1) Quan no puguis crear pots fer feina. 2) Una persecució és millor que un moix. 3) Solitari com el vagó de cua d’un tren amb cinquanta vagons. 4) Cimenta els fonaments un poc cada dia, en lloc d’afegir adobs nous. 5) Has de tenir clar on vas. 6) No et preocupis per les decepcions. 7) Com podem sobreviure a això? 8) Escolta els ocells. D’aquí neix tota la música. 9) Lluita a poc a poc contra la inactivitat. 10) No esperis gaire, de la vida, al final no és més que un episodi qualsevol que s’oblidarà en un no-res. 11) Considereu tot com un experiment. 12) Res no és un error. No hi ha victòria ni fracàs. Només hi ha obra. 13) No esperis cap intimitat per part meva! 14) El lector hauria de poder descobrir de què va la història. 15) Les analogies en l’escriptura són com plomes en una serp. 16) No facis servir l’infinitiu com imperatiu. 17) No abusis dels signes d’exclamació!!! 18) No acceptis consells de gent com jo. Fes allò que et passi pel cap! 19) No demostris saber més del que saps.
M’has entès? M’has entès bé?
Quan s’acaba el dia me’n vaig a seure en un banc del jardí enfront del ponent que acoloreix tot l’horitzó. Repàs els turons plens de pins exhausts. La claror sembla més fina, la terra a punt de dormir-se. El pas dels núvols és quasi immòbil com si tot s’hagués asserenat de cop i una lentitud eterna s’apoderàs de l’atmosfera mentre desxifr aquell munt de signes de la natura i puntuu les previsions en relació amb un calendari ideal que arreglaria qualsevol diversitat.
Escolt, vora el brollador, el cant de les granotes per les quals no hi ha passat ni futur, sinó com deia un savi que estimava les paradoxes, l’instant indubtable.
Sedició i seducció són el mateix.
Escolteu Biel Mesquida recitant el Closcadelletra:
