La llengua, a còpia d’usar-la, es vicia, i un dels vicis que hi ha darrere moltes expressions és la mandra. Sovint ens fa mandra filar prim i copiem “clixés” d’altri. Tant se val si som precisos, tant se val si som originals o creatius; el cas és sortir del pas amb combinacions de paraules que facin patxoca o, si més no, que facin el fet.

Uns quants mesos endarrere, a X, vaig demanar ajut per elaborar una llista d’aquests “clixés”. Per fer-me entendre, vaig posar dos exemples: “Si hem de dir que algú està emocionat, diem ‘visiblement emocionat’. Quan ens acomiadem d’algú fins al setembre, li desitgem ‘unes merescudes vacances’.”

Per les respostes, vaig descobrir que molta gent en sabia qui-sap-los i, per tant, que molts parlants hi paraven esment, a aquests vicis lingüístics. També vaig aprendre que els entesos, d’aquestes construccions, en deien col·locacions, que no són ben bé la mateixa cosa que els clixés ni les redundàncies.

Heus ací un recull de les respostes del piulet.

Les col·locacions

Aquesta és la definició de col·locació segons el DIEC: ‘Associació de dos mots en què un té tendència a combinar-se amb l’altre per a expressar un significat determinat, d’una manera no totalment lliure ni predictible a partir de la gramàtica i de la semàntica’. Per exemple, diu el diccionari, por visceral. Cal suposar que algú va dir, algun dia, “por visceral” i aquesta combinació va fer fortuna. Algú altre devia dir “por íntima” o “por profunda”, però va triomfar “visceral”. I això ha passat amb dotzenes –o centenars– de sintagmes, com ara –amb el mateix adjectiu– odi visceral. Gairebé sempre hi trobem un nom i un adjectiu i, de fet, l’adjectiu sovint no hi caldria, però esdevé un reforç que sembla imprescindible, oimés si l’avantposem al nom. Posem per cas que diem, metafòricament, que tal cosa és un miracle, o un plaer. Doncs es veu que fa molt més efecte si diem que és un autèntic miracle o un autèntic plaer. Que a algú li dediquin una ovació ja és prou gros, però si diem una calorosa ovació ja és el súmmum. Observeu que quan es mor alguna personalitat, molts polítics diuen que ha estat una pèrdua irreparable, els amics li dediquen un reconeixement sincer i algú, visiblement emocionat, pronuncia un discurs que esdevé un record emotiu del difunt per a expressar-li un etern agraïment en un ambient d’emoció palpable. La confiança no és de debò si no és confiança cega i els fracassos no solen fer soroll, però de vegades sí: quan són fracassos estrepitosos. Quan volem salvar algú d’un grup d’indesitjables, no diem simplement que és una excepció, sinó una honrosa excepció. Si no hem pogut anar a comprar diem que no hem tingut temps material. No sé si gaire gent ha llegit El procés i La divina comèdia, però tothom sap que és una situació kafkiana i un espectacle dantesc.

Els clixés

La definició oficial de clixé és: ‘Frase o expressió estereotipada, repetida sovint.’ Tanmateix, per a diferenciar-lo de la col·locació, hi ha qui hi afegeix que és usada en excés, fins al punt que perd la força o novetat preteses. Un dia, algú, per a dir que una crisi es veia venir, va fer servir un títol de novel·la sud-americana: “Això és la crònica d’una crisi anunciada.” La primera vegada va fer gràcia, però avui ja és un recurs tan suat, tan poc original, que no té ni de bon tros l’efecte d’aquell primer ús. Això mateix observem quan un polític, per convèncer-nos que es compromet a treballar a partir del moment d’ésser elegit, diu que s’hi escarrassarà des del minut zero. Hi ha algun clixé que és, de fet, un oxímoron (dos mots de significat oposat), com silenci eixordador o calma tensa, també força gastats. I uns quants que són nascuts de l’exageració –hiperbòlics, en podríem dir–, com un desastre de proporcions bíbliques, una disquisició bizantina, un projecte faraònic, un desafiament colossal, un esforç titànic, un silenci sepulcral, un ambient infernal, una velocitat vertiginosa… Sovint, l’exageració recolza en l’adverbi que avantposem al mot, com ara materialment impossible, rigorosament cert, gratament sorprès, realment complicat, raonablement bé…  I de tant en tant es posen de moda clixés llargs, com ara un que, personalment, em fa passar una mica de vergonya i tot: parlo dels qui, per exemple, anunciaven que prendrien mesures per lluitar contra la pandèmia, com no podia ser d’una altra manera.

Les redundàncies

‘Acumulació d’elements lingüístics equivalents que no són estrictament necessaris per a la recepció o la interpretació correctes d’un missatge.’ Aquesta és la definició de redundància, segons el DIEC. N’hi ha que són una mena d’acudit, creades expressament com un joc: el millor del món mundial, una llimonada de llimona, una gentada de gent… Però n’hi ha que passen més inadvertides i que de segur que no van néixer com una broma. Penseu, per exemple, en demanar cita prèvia (hi ha cap manera de no demanar-la prèviament, una cita?), acostumar a ésser habitual (les coses són habituals perquè acostumen a passar, no?), trobar del tot inacceptable (pot ésser “mig inacceptable”?), les antigues pessetes (si no es fan servir és que són antigues, òbviament), vint-i-cinc països diferents (que hi ha “països iguals”, per ventura?), el més important de tots (cal dir “de tots”?), estrenar-se un nou film (si s’estrena ja s’entén que és nou, oi?), tenir experiència prèvia (sempre és prèvia l’experiència, no fa?), esperar un període de temps (i de què ha d’ésser un període, si no?), suportar una crisi que s’allarga en el temps, decidir d’oposar-se frontalment a algú, afirmar que tal cosa és veritablement certa, adreçar-se al públic assistent… Hi ha gent que parla de conèixer gent nova (és que si és “gent vella” ja l’has coneguda abans), però fins i tot n’hi ha que demanen: “Quan us vau conèixer per primera vegada?”

I ho deixem ací, amb el desig que aquest cap de setmana tingueu un merescut descans i que dilluns torneu a treballar amb energies renovades.