19.07.2022 - 11:57
Un any i mig després del primer, l’Hospital Clínic de Barcelona va fer el 4 d’abril passat el segon trasplantament d’úter. Aquesta vegada ha estat possible gràcies a la donació de l’úter d’una mare a la seva filla, i la intervenció ha estat liderada per Francisco Carmona, cap de Ginecologia, i Antonio Alcaraz, cap d’Urologia i Trasplantament Renal. L’operació, de 18 hores de durada, s’ha desenvolupat amb èxit. Després de dos mesos, la pacient ja ha tingut la primera menstruació i s’espera que a finals d’aquest any es pugui implantar el primer embrió. El primer trasplantament va ser entre dues germanes.
Pel que fa al primer trasplantament d’úter, en aquesta segona operació s’hi ha introduït alguna modificació tecnològica. L’equip ha comptat amb un exoscopi. Es tracta d´un dispositiu nou que l´hospital ha incorporat fa pocs mesos i que consisteix en una lent de gran augment i alta definició d´imatge. Aquest dispositiu ha ajudat a la cirurgia de banc, moment en què l’úter està fora del cos i es prepara per poder ser transferit, i en l’implant en cirurgia oberta.
D’altra banda, també s’ha modificat la quantitat d’embrions viables. La pacient receptora del primer trasplantament va tenir la primera menstruació al mes i mig de l’operació, però encara no s’ha aconseguit un embaràs viable. Aleshores es disposava de 4 embrions sans, però aquesta vegada se n’han aconseguit 16 de la pacient receptora, cosa que augmenta les possibilitats d’embaràs en aquesta segona ocasió.
Una cirurgia de gran complexitat
L’úter és un òrgan anatòmicament molt complex. Té una xarxa de venes petites i fràgils enlloc de venes visibles i ben establertes com passa amb altres òrgans. La vascularització d’aquest òrgan es multiplica per 20 quan hi ha embaràs, però està molt poc vascularitzat quan no n’hi ha.
Aquest segon trasplantament s’ha fet de mare a filla perquè un dels requisits per fer-ho és que les dones candidates estiguin emparentades per lligams familiars de primer o segon grau. També cal complir els requisits de compatibilitat immunològica, que la donant ja hagi complert el desig gestacional, i que les dues persones estiguin sanes. D’una banda, perquè la cirurgia no representi un risc per a elles, i de l’altra, perquè la receptora toleri bé el tractament immunosupressor.
“Estem parlant probablement del trasplantament més complex que es fa, només equiparable a trasplantaments de cara”, explica Alcaraz. “Hi ha moments molt crítics de la cirurgia tant a la fase d’extracció com a la de l’implant, i part de la complexitat ve per aquí, són moltes hores que has d’estar molt concentrat”, comenta.
“És una marató on hi ha ports de primera categoria que has d’anar passant i fins al final no s’acaba. Jo destacaria com el pic més difícil gairebé al final de la cirurgia de la donant, quan l’úter està només unit per les artèries i venes que conservarem. En aquest moment és tremendament fàcil cometre un error, fer un moviment brusc que lesioni la vascularització i que perdem l’òrgan”, afegeix Carmona.
Actualment a tot el món s’han realitzat aproximadament 100 trasplantaments i la seva viabilitat està al voltant del 80%. Ja han nascut 30 nens fins ara. En general, s’espera uns 6 mesos després de l’operació per fer la transferència d’un embrió i les dones se solen quedar embarassades entre la quarta i la cinquena transferència. Amb aquest tipus de trasplantament hi ha un 40% de nadons sans viables, mentre que amb la fecundació in vitro estàndard, la taxa de nadons viables per parella que inicia el procés no arriba al 20%.
“Són cirurgies per a equips molt seleccionats, menys de 10 equips a tot el món són capaços de realitzar-la, cosa que situa l’hospital a l’elit de la cirurgia mundial”, apunta Carmona. “Estem avançant de manera adequada però encara no hem arribat a la meta. Ens falta l’èxit final que és poder assistir al naixement d’un nadó”, comenta Carmona.
El que garanteix l’èxit
Aquesta operació, emmarcada en un projecte de recerca que es va iniciar fa cinc anys, pretén validar la viabilitat d’aquesta cirurgia amb l’aprovació de 5 trasplantaments en dones amb síndrome de Rokitanski al llarg del projecte. Aquesta síndrome suposa un defecte congènit a l’aparell reproductor femení: les dones que el tenen neixen sense úter ni trompes de falopi. El projecte involucra un equip format per més de 50 professionals, i 20 van ser els que van dur a terme l’operació, entre especialistes en cirurgia urològica i ginecològica, d’anestèsia i personal d’infermeria.
Realitzar aquest trasplantament a l’Hospital Clínic constitueix un progrés tecnològic que obre el camí per fer altres trasplantaments com el de ronyó o el d’altres òrgans en nens de molt baix pes amb vasos molt similars als que es poden trobar a l’úter.
