08.11.2019 - 21:50
|
Actualització: 09.11.2019 - 16:38
La política espanyola és blocada de fa temps i els ciutadans demà tornen a les urnes. Seran les quartes eleccions en quatre anys i totes les enquestes preveuen que la situació continuarà de la mateixa manera, sense majories clares.
Tanmateix, hi ha factors diversos que poden ser determinants per a transformar el mapa polític o trencar el blocatge actual. Repassem cinc d’aquests elements que cal tenir en compte en el moment de l’escrutini electoral.
1. La participació: quines conseqüències pot tenir?
Un lema usat fa anys pel PSOE deia: ‘Si tu no hi vas, ells tornen.’ Feia referència al fet que si la gent no votava guanyaria la dreta. Certament, sí que sembla haver-hi una relació clara entre la participació i el vot a un partit o un altre.
D’ençà del 1982, sempre que la participació ha superat el 70% els socialistes han estat la primera força, tret del 1989, en què no s’arribà a aquest percentatge de vot i guanyà igualment el PSOE, tot i que va perdre nou escons. En canvi, quan l’abstenció ha superat el 30% del cens, ha guanyat el Partit Popular, llevat del 1996, quan Aznar, amb la seva cara més moderada, va posar fi a catorze anys de governs socialistes.
De la mateixa manera, quan la participació ha pujat, ha augmentat el PSOE i quan ha baixat, l’ha perjudicat. Això vol dir que el vot de la dreta és més estable que no pas el del PSOE, Podem i Esquerra Unida. Si observem els resultats de les darreres eleccions, veiem que en aquest bloc hi ha hagut diferències de més tres milions i mig en una sola legislatura, fet que no passa d’una manera tan marcada amb la dreta.
A Andalusia, per exemple, el PSOE hi va perdre el govern el 2018, amb una abstenció que es va enfilar fins al 43%, la més alta d’ençà del 1990. A les eleccions de demà s’espera una disminució de la participació, com ja apunta el fet que el vot per correu hagi baixat d’un 30% respecte de les anteriors. Tot fa pensar que el PSOE guanyarà, car parteix d’un gran avantatge, però les tres dretes es poden reforçar i fins i tot disputar la majoria parlamentària.
2. L’atomització de la política espanyola
Històricament, el congrés espanyol ha estat dominat pels partits d’àmbit estatal –que ocupen el 90% dels escons–; hi ha grups parlamentaris catalans i bascs; canaris i gallecs acostumen a obtenir representació; i a vegades hi entren diputats de partits aragonesos i andalusos.
El 2011 va entrar Compromís, el primer partit sobiranista valencià a obtenir representació, i a les eleccions de l’abril va obtenir l’acta per primera vegada el candidat del Partit Regionalista de Cantàbria. Però aquesta vegada les formacions que poden arribar a la cambra tenen un perfil diferent del que han tingut fins ara.
Els partits d’àmbit no estatal han estat sempre sobiranistes, o regionalistes, però ara han sorgit per la sensació d’abandonament del govern espanyol i els partits d’àmbit estatal. Neixen del malestar i sense apel·lar a cap ideologia. Un partit que sembla tenir assegurada la representació és Terol Existeix, que va aconseguir més del 6% del cens en avals i podria ser primera força a la seva demarcació. En la mateixa línia, Per Àvila controla la batllia de la capital i va arribar al 10% dels vots i representació a les eleccions al parlament de Castella i Lleó; el fet que només hi hagi tres escons en joc dificulta que entri. Finalment, dins aquesta dinàmica, la Plataforma del Poble Sorià va atènyer el 9% dels vots a les autonòmiques, de manera que és difícil que aconsegueixi un dels dos escons de la circumscripció.
També té possibilitats d’aconseguir l’escó Coalició per Melilla; es presenta Unió del Poble Lleonès, també amb representació al parlament; i hi ha partits amb menys possibilitats com ara Som Regió (Múrcia), que va superar el 2% en les autonòmiques i el Moviment de la Dignitat i la Ciutadania de Ceuta (7% dels vots).
Com que no neixen de reivindicacions més enllà de l’abandonament, si alguna d’aquestes formacions són determinants i obtenen contrapartides per als seus territoris, és molt probable que hi hagi més territoris –com ara Osca, Conca o Guadalajara– que copiïn el model. Aquestes eleccions, en gran part, marcaran aquest procés d’atomització, fet que pot portar a un vot més en clau de territori que no de partit, com ja passa al Regne Unit o als EUA.
En aquestes eleccions, a més, molt segurament tornarà el BNG al congrés i també hi ha candidatures com Andecha Astur, Puyalón, la Chunta Aragonesista. Totes les enquestes indiquen que els partits d’àmbit no estatal obtindran el millor resultat de la història.
3. El 50% d’escons independentistes al Principat
A les anteriors eleccions, els partits independentistes van fer un nou rècord, amb 22 escons i 1.626.000 (39,38%) vots, i les enquestes apunten que aquesta vegada podrien assolir més del 40% dels vots i la majoria absoluta de diputats (24 de 48).
El resultat de les formacions independentistes es pot trobar influït per tres factors. El primer serà la importància del vot dual, que històricament ha estat entre CiU i el PSC. Tanmateix, el sistema de partits és lluny dels temps de les àmplies majories convergents al parlament i les grans majories socialistes a les espanyoles, com el 2008, quan Carme Chacón va aconseguir el 45% dels vots. Malgrat tot, encara hi ha un cert vot dual, una part de l’independentisme s’absté i, alhora, una part de l’electorat vota els comuns, que van passar de 326.360 vots (7,5%) a les eleccions catalanes a 614.738 (14,9%) a les espanyoles de l’abril; o el PSC, que va passar de 606.659 (13,9%) al 958.343 (23,2%).
Un segon factor és l’entrada de la CUP. A l’abril, el Front Republicà –en què participava Poble Lliure– va aconseguir 113.008 vots (2,7%), sense obtenir representació. Ara es preveu que la CUP tingui escons a Barcelona i potser a Girona. El Sondeig d’Opinió Catalunya del 2019, a més, mostra un canvi entre allò que diuen que van votar a l’abril els electors de la CUP al parlament i allò que votaran ara:
A les eleccions de l’abril, un 62% dels votants de la CUP va votar formacions independentistes, i un 18% els comuns i el PSC; ara la gran majoria votarà la CUP. El percentatge independentista augmenta fins al 69% i baixa els que votaran formacions no independentistes.
Finalment, cal veure els efectes i la resposta de la sentència contra el procés o si simplement augmenta el vot independentista perquè té més suport entre la població. La diferència respecte a l’abril pot ser un termòmetre sobre l’independentisme i, si milloren els resultats, un senyal al món.
4. L’impuls de l’extrema dreta
Les eleccions també poden ser marcades per l’augment de l’extrema dreta de Vox i per l’enfonsament de Ciutadans, partit que pot obtenir a tot l’estat espanyol un resultat inferior al d’ERC només al Principat.
La ultradreta va tenir el primer impuls a les eleccions al parlament andalús, on va entrar amb força (11%); el segon va ser a les eleccions de l’abril, quan arribà al congrés espanyol amb 24 escons. Ara les enquestes diuen que obtindrà una cinquantena de diputats.
També pot tenir un paper clau si governen les dretes, perquè aquesta vegada no serà el soci minoritari, amb suport esporàdic, sinó que pot marcar l’agenda i el criteri de l’executiu en immigració, sobre el canvi climàtic, feminisme o sobre Catalunya, tal com s’ha vist a la votació d’aquesta setmana a l’Assemblea de Madrid.
Sobre el vot de Vox, cal remarcar que el 54% dels nous votants (450.000) sembla que els rebrà de Ciutadans. El cas és que molts partits han assumit el discurs de l’extrema dreta, com ara sobre les euroordres, i això fa que pugui marcar la seva línia més dura i dominar el debat. Això s’ha vist quan ha proposat de tancar Gibraltar com a resposta al Regne Unit.
Si es compleixen les expectatives de Vox, podrà ser un partit clau. Ara, també pot passar, com a les eleccions anteriors, que el vot cap a aquest partit resti diputats a la dreta: el 28 d’abril, va obtenir 690.000 vots malaguanyats, perquè van ser en demarcacions on Vox no va tenir cap escó.
5. El partit més votat toca fons
Un darrer factor que pot afectar els pactes postelectorals és que el partit més votat sorgit de les urnes pot ser el més feble d’ençà del 1977. Això és especialment important en un sistema de partits com l’espanyol, on no hi ha hagut mai cap govern de coalició.
A les eleccions anteriors el PSOE va augmentar els vots respecte del 2016: del 22,6% al 28,7%, i va sortir reforçat per a governar i encapçalar un govern. Si ara fa figa, encara serà més difícil de configurar un govern, oimés si no està disposat a fer un govern de coalició amb Podem ni dialogar amb els independentistes.
Després del 28 d’abril també s’hauria pogut configurar una majoria parlamentària amb Ciutadans, però a partir de demà tampoc no sembla possible. Potser l’única opció viable serà una abstenció del PP en la investidura, com va fer el PSOE el 2016. Tanmateix, el govern en sortirà molt afeblit, i encara més si perd escons i només pot arribar a la majoria amb el PP. Això si no és que abraça els postulats de la dreta, cosa que trencaria el relat històric, d’ençà de la transició espanyola, de dos models enfrontats entre socialistes i populars.
