Exemplar o insuficient? Les cinc claus per a entendre la condemna a Alves

L’Audiència de Barcelona ha condemnat Dani Alves a quatre anys i mig de presó i una indemnització de 150.000 euros per haver violat una noia a la discoteca Sutton de Barcelona. Malgrat que és una sentència condemnatòria, la pena imposada és molt inferior als nou anys que demanava la fiscalia i als dotze que demanava l’acusació particular. Per què? Té a veure amb dos elements centrals: l’aplicació d’un atenuant per reparació del dany pels 150.000 euros pagats per a ser lliurats a la víctima i per l’aplicació, a partir d’aquest atenuant, de l’interval de penes mínim, tot i que el tribunal tenia marge perquè fos superior.

El tribunal considera provat que va ser una agressió sexual amb penetració i violència i deixa molt clar que res del que hagi passat abans d’una agressió sexual en condiciona el consentiment, cosa que es podria interpretar com una sentència exemplar i que marca un precedent molt important quant a la noció de consentiment. Però, alhora, argumenta que la legislació aplicada en el moment de l’agressió –la llei de llibertat sexual abans que fos retocada pel PSOE– permet d’imposar una pena mínima de quatre anys, perquè el marge que establia llavors el codi penal era entre quatre i vuit. En repassem les cinc claus principals.

1. Un consentiment en la línia de les demandes feministes

Un dels punts que més criden l’atenció de la sentència és que sigui tan taxativa i clara amb la qüestió del consentiment, molt en la línia de les demandes feministes d’aquests darrers anys, fins al punt que arriba a desmentir alguns mites socials força estesos. Per exemple, el mite que diu que, abans dels fets, si una víctima s’insinua a l’agressor, balla amb ell o s’avé a fer certes coses, vol dir que accepta tot allò que ve després. El tribunal ho nega: “Ni que la denunciant hagi ballat de manera insinuant […] pot fer-nos suposar que donava el seu consentiment a tot el que pogués passar.”

És a dir, ni l’abans condiciona allò que pugui passar després ni el consentiment és un element que es doni una vegada i prou, sinó que cal construir-lo tota l’estona i pot ser revocat en qualsevol moment: “Aquestes actituds o, fins i tot, l’existència d’insinuacions no impliquen donar carta blanca a qualsevol abús o agressió posterior; el consentiment en les relacions sexuals ha de ser sempre abans i fins i tot durant la pràctica del sexe, de tal manera que una persona pot accedir a mantenir relacions fins a cert punt i no mostrar el consentiment a continuar, o a no dur a terme determinades conductes sexuals o fer-ho d’acord amb unes condicions i no unes altres. Encara més, ha de ser donat per a cada una de les varietats de relacions sexuals dins una trobada sexual, perquè algú pot estar disposat a fer tocaments sense que això vulgui dir que accedeix a la penetració. […] Ni tan sols el fet que s’haguessin fet tocaments, implicaria haver prestat el consentiment per a la resta.”

La sentència diu que no és clar si la jove sabia on entrava quan va anar al lavabo, però que això no és important perquè, fos com fos, hi hauria pogut entrar pensant que el contacte amb el futbolista no implicaria penetració i que, a més, és provat que la penetració que hi va haver dins no va ser consentida.

2. No es requereix una “oposició heroica” de la víctima

També és enderrocat un tercer mite, que és el que exigeix a les víctimes una gran resistència davant l’agressió o bé presentar lesions vaginals greus. “Per a l’existència d’agressió sexual no cal que es produeixin lesions físiques ni que consti una oposició heroica de la víctima.” El tribunal ho diu per a respondre a un dels principals arguments de la defensa: la inexistència de lesions vaginals després de la penetració. “N’hi ha prou amb un examen superficial de la jurisprudència en matèria d’agressions sexuals per a veure que en nombrosos casos no s’aprecien lesions vaginals. Ni l’absència d’aquestes lesions acredita el consentiment ni la presència vol dir que s’hagin produït relacions inconsentides.”

El tribunal afegeix que, en aquest cas, a més, sí que s’han acreditat lesions físiques “que fan més que evident l’existència de violència per a forçar la seva voluntat”. Es refereix a les lesions al genoll que, per les seves característiques, evidencien que Alves la va tirar a terra. “No consta que, si més no pel que fa a la penetració vaginal, la denunciant hi prestés el consentiment, i no solament això, sinó que a més l’acusat va sotmetre la voluntat de la víctima amb l’ús de la violència.”

La sentència deixa clar que la víctima va demanar de sortir del lavabo però que el futbolista no li ho va permetre. “En trobar-se en aquesta situació, aquest petit lavabo sense possibilitat de sortida i davant l’actitud violenta que ell mostrava, es va sentir impressionada i sense capacitat de reacció.”

3. “Cap motiu espuri” per a denunciar

El tribunal també dóna arguments contra la tesi, defensada no solament per la defensa, sinó per part de l’opinió pública, que la víctima va interposar una denúncia falsa. Aclareix que el fet que en aquesta mena de delictes la declaració de la víctima sigui molt important no implica que la interposició d’una denúncia acrediti els fets denunciats, sinó que calen més evidències. No hi ha, en definitiva, “una presumpció de veracitat de la víctima”. A més, assenyala que no consta “l’existència de cap mòbil espuri en la denunciant. Ni coneixia Alves ni consta que tingués cap animadversió envers l’acusat. […] No s’ha assenyalat cap causa d’incredibilitat subjectiva, cap enveja, gelosia ni cap altre motiu que la portés a denunciar.”

També destaca les seqüeles provades de la jove, la revictimització que va sofrir i el fet que “la denuncia li portaria més problemes que avantatges”. “Presentava temor a denunciar per les possibles repercussions mediàtiques i perquè la seva identitat pogués ser revelada”, diu la sentència. I remarca que inicialment va manifestar que no volia denunciar els fets. El tribunal també descarta tot interès econòmic, tenint en compte que en un primer moment la víctima va refusar la indemnització.

També s’ha valorat la coherència en el relat de la jove, que s’ha mantingut d’ençà del principi de la causa. Diu que el fet que en alguns moments de la seva declaració hi hagués alguns “desajusts” en la manera com van succeir exactament tots els fets, es pot explicar per “un mecanisme d’evitació, d’intentar no assumir que ella s’hauria col·locat en situació de risc, de no acceptar que havent actuat diferent hauria pogut evitar els fets o perquè els destinats a escoltar la declaració no pensessin que l’aproximació a l’acusat faria que el seu relat tingués menys credibilitat”. És a dir, el tribunal considera que el fet que la víctima evités de donar detalls de certes coses no implica una manca de credibilitat, tenint en compte tota la resta d’indicis. Sí que es podria explicar, però, per la por de no ser creguda a partir de prejudicis externs.

4. Prou elements perifèrics per a condemnar

Precisament perquè la declaració de la víctima no és suficient per a una condemna, el tribunal destaca tots aquells elements perifèrics que s’han provat i que, juntament amb la declaració de la víctima i dels testimonis, permet la condemna. Primer, l’existència de lesions en el genoll producte de la violència emprada per Alves per a forçar-la. Segonament, el comportament de la víctima després dels fets, que va plorar i es va ensorrar immediatament, a més de mostrar pressa per a anar-se’n.

També es parla de l’actuació d’Alves després dels fets, que no s’interessa pel que passa a la víctima tot i veure-la en aquell estat, una reacció que el tribunal considera que no és coherent amb el relat d’haver gaudit mútuament d’unes relacions sexuals instants abans. Finalment, l’existència de seqüeles en la víctima que encara duren ara, provades pels pèrits.

5. Alves, beneficiat per la primera redacció de la llei de llibertat sexual?

Vist tot això que exposa la sentència, pot cridar l’atenció que el tribunal hagi decidit d’imposar la pena mínima. Això s’explica sobretot per l’aplicació de l’atenuant de reparació del dany, els 150.000 euros dipositats abans del judici per a la víctima, que obliguen a condemnar per l’interval inferior de les penes possibles. Com que l’agressió va passar quan feia poc que s’havia aprovat la reforma de la nova llei de llibertat sexual, però abans que el PSOE la tornés a reformar, se n’ha aplicat la primera redacció. La llei del “només sí és sí” va estipular penes entre quatre anys i dotze pels delictes d’agressió sexual, i marcava penes diferents segons les circumstàncies, els atenuants i els agreujants. Per tant, Alves ha estat condemnat en la part inferior de l’interval d’aquesta primera versió de la norma, que va de quatre anys a vuit i que també donava marge al tribunal perquè la condemna fos superior del que ha estat.

Amb el canvi impulsat pel PSOE mesos després, es va concretar que en els casos d’agressió sexual amb violència o intimidació l’interval de penes seria entre sis anys i dotze. És a dir, si Alves hagués comès l’agressió pocs mesos després, el tribunal s’hauria trobat obligat a imposar una pena mínima de sis anys. Aquesta és la pena imposada actualment, després de la darrera reforma, però sempre s’apliquen les penes tipificades en el moment en què es va cometre l’agressió.

Malgrat que el primer redactat de la llei possibilita els quatre anys i mig de presó, el canvi en la noció de consentiment que va implementar aquesta primera reforma del codi penal sembla haver influït en la redacció de la sentència, que fa especial incidència en el consentiment afirmatiu. La llei unificava els delictes d’abús i agressió sexual i tenia l’objectiu que els tribunals en graduessin les penes en funció de les circumstàncies de cada cas, però això ha implicat problemes interpretatius. En aquest cas, la sentència no deixa clar per què aplica una pena de quatre anys i mig, i no superior.

També hi ha una discussió jurídica sobre si haver pagat íntegrament la indemnització implica o no una reparació del dany, oimés tenint en compte el relat i actitud d’Alves després de l’agressió. A més, la sentència diu que l’atenuant es valora com a simple, no molt qualificat, i reconeix que 150.000 euros són, tenint en compte el contracte laboral del futbolista i el seu patrimoni, “una quantitat petita”. També afegeix que els delictes sexuals no són reparables econòmicament. Tot i això, considera que s’ha mostrat disposat a indemnitzar la víctima “per sobre dels paràmetres habituals”.

El tribunal també ha descartat l’atenuant per embriaguesa, perquè no es va acreditar que el consum d’alcohol l’afectés prou. Els enregistraments de Sutton, a més de les proves forenses, que van deixar clar que Alves “sabia distingir entre el bé i el mal”, hi han ajudat.