Clàssic, mestre: els 85 anys de Joan F. Mira

Una de les definicions que el diccionari del IEC ens ofereix de la paraula clàssic remet a aquelles obres o persones que són considerades un model digne d’imitació. Aquesta va ser, precisament, la meva primera pensada quan dimarts passat vaig veure que aquell dia Joan Francesc Mira, segurament l’últim clàssic que ens resta, feia vuitanta-cinc anys. Sense deixar el diccionari vaig a la paraula mestre i trobo una altra definició ben adient al nostre cas, perquè remet a la persona que, d’una determinada branca, en sap prou no només per a ensenyar-ne sinó per a ésser-ne considerat com a model. Com un exemple a seguir.

A una edat en què manté intacta tota la vivesa mental (i una mica menys la física) Joan F. Mira pot exhibir amb un orgull ben justificat un esplèndid full de serveis no solament en l’àmbit cultural, sinó també en el cívic, fins al punt de poder dir que la seva obra i la seva actitud vital conformen un llegat amb potencial capaç de superar tots els entrebancs que se’ns posin a davant fins aconseguir l’objectiu d’aquell per aspera ad astra que pregona la sentència llatina.

Després d’El tramvia groc (Proa, 2013) i de Tots els camins (Proa, 2020), dos llibres de memòries d’infantesa, joventut i primera maduresa que s’aturen just en el moment que tocaria començar a parlar dels anys de la resistència antifranquista al País Valencià, el mateix Mira ha dit i repetit que tot allò que havia d’escriure sobre el seu passat ja era publicat. Que no esperem sorpreses ni a curt termini ni a llarg.

Si ell ho diu, me’l creuré i li respectaré la decisió, és clar. Però no em puc treure del cap la idea que el seu testimoni, al costat del d’uns altres protagonistes que encara estan en condicions d’explicar aquells anys, hauria estat un element de gran valor per a conèixer a fons les ombres i les llums d’una època complexa i encara amb massa forats per a omplir.

No entraré en detalls sobre l’àmplia i variada bibliografia del mestre Mira, n’he parlat a bastament ací mateix unes altres vegades, l’únic que dic és que la seva obra continua essent valorada i reconeguda, no solament pels lectors, sinó també, molt important, pels editors. Precisament aquests dies m’han arribat notícies que la Biblioteca Joan F. Mira de l’editorial Bromera, creada el 2009 i aturada durant uns quants anys, reprèn ara la marxa amb una reedició de categoria: Els treballs perduts, el primer títol de l’extraordinària trilogia sobre la ciutat de València. Un llibre que, si se’m permet, no m’estaré de qualificar de lectura imprescindible.

Respecte de la seva faceta d’articulista, no gens negligible tampoc, la trobem aplegada en uns quants llibres, l’últim dels quals va veure la llum el gener passat. Em refereixo als Papers de la roda del món (Pòrtic, 2024), que aplega texts publicats als diaris Avui i El País i al setmanari el Temps entre el 2010 i el 2017, any, aquest darrer, en què d’un dia per l’altre es va estroncar una col·laboració que d’ençà dels orígens de la revista s’havia mantingut ferma i constant fins al punt que érem molts els lectors que, quan accedíem a la revista, l’obríem pel final sabedors que allí trobaríem, sota la rúbrica “El temps que corre”, la reflexió setmanal de Joan F. Mira.

L’estudi introductori i la tria dels articles de Papers de la roda del món han anat a càrrec del filòleg de la Universitat de València Carles Fenollosa, que també parla d’aquella dimensió clàssica amb què començava aquest article. Més concretament, quan ha de definir el llibre diu: “En el fons de tot, però, subjau la que per a mi és la idea central del seu pensament, deutora de la seua formació clàssica: la mesura.” I després de definir el llibre com “una llarga lletania contra la disbauxa i l’excés, a favor de l’equilibri i la moderació” remata la seva argumentació així: “Al cap i a la fi, si és cert que dir allò que es pensa és l’últim privilegi dels boigs, dels xiquets i d’alguns aristòcrates, més encara ho ha de ser d’intel·lectuals amb un bagatge com el seu a l’esquena.”

Sense voler ser més insolent de l’estrictament necessari diria que allò que trobo a faltar en aquesta tria és el motiu pel qual s’interromp l’any 2017. Com he dit més amunt, va ser una interrupció brusca i, pel que he pogut saber, amb uns motius de rerefons no gaire edificants sobre els quals els protagonistes principals han volgut córrer una cortina de discreció que respectaré. La vida és dura.

El 2 d’octubre de 1951 Carles Riba escrivia una carta a Antoni Pous i Argila, seminarista i poeta, a propòsit de l’antologia feta per set poetes del seminari de Vic que, a instàncies de Joan Triadú, li van presentar perquè els escrivís un pròleg. En aquella carta Riba parlava sobre el significat del mestratge i deia: “Mestre és aquell que ens allibera, tornant-nos a la realitat de nosaltres mateixos i de les coses.” Una definició que sembla feta pensant en la figura, l’obra i l’exemple de Joan F. Mira. El nostre clàssic.

Per molts anys, mestre!