Els sous reals a Espanya –és a dir, ajustats a la inflació– fa tres o quatre dècades que estan estancats. Mirant les dades de l’OCDE sobre els salaris mitjans, veiem que del 1995 al 2023 el creixement ha estat d’un 4,4%, totalment irrisori si el comparem amb el 20,4% de França o el 16,1% d’Alemanya. Com que els països de l’Est han tingut augments espectaculars (al voltant d’un 70% a Lituània i Estònia, o d’un 50% a Eslovàquia), ara mateix Espanya té uns sous més a prop dels estats pobres de la Unió Europea que dels més rics.

Dit d’una altra manera, trenta anys d’activitat econòmica no han portat més prosperitat, ni cap augment del nivell de vida de les classes mitjanes i treballadores. Això s’ha pogut compensar de dues maneres. La primera, amb la baixada arreu del món del preu dels viatges i la tecnologia, que els han fet més assequibles a tothom; i sobretot amb l’augment espectacular del preu de l’habitatge, que ha beneficiat les generacions més grans però ha deixat els joves en una situació terrorífica.

Podem trobar moltes explicacions a aquest fenomen, des del model productiu que es va imposar als anys vuitanta fins a la importació constant de mà d’obra barata, però un factor molt evident és el paper que han fet els grans sindicats espanyols, Comissions Obreres i la Unió General de Treballadors. Durant l’època de Felipe González encara van oposar-se al govern –la vaga general del 1988 va tenir un seguiment massiu–, però des de l’ascensió al poder de José María Aznar, el 1996, sempre s’han col·locat al costat de les elits econòmiques en nom de l’anomenada “pau social”. Cal recordar que el 1997 van signar la primera reforma laboral del PP que va abaratir l’acomiadament, i des de llavors mai no han liderat cap enfrontament real contra el poder. La connivència ha arribat a tal punt que sovint han signat acords i han desconvocat vagues (com la de Panrico el 2014 o la de les empreses subcontractades de Telefònica el 2015) al marge de la voluntat dels treballadors.

Lligat amb tot això, hi ha la trajectòria ideològica dels líders. Cándido Méndez, secretari general de la UGT del 1994 al 2016, va atacar fa poc la llei de l’amnistia i el finançament singular per a Catalunya, i va demanar la reinstauració del servei militar obligatori per a evitar “l’esfilagarsament de la identitat nacional”. Ara el líder és José María Álvarez, que ja era secretari d’organització de la Federació del Metall el 1978; quan el sindicat va celebrar els 130 anys, el 3 d’abril del 2019, l’acte principal va ser anar a veure el monarca al Palau Reial. El cas més espectacular és el de José María Fidalgo, secretari general de CCOO del 2000 al 2008, que va acabar presentant les memòries d’Aznar i de tertulià a la COPE.

Davant de la incapacitat de defensar els treballadors, com justifiquen aquests dos sindicats la seva existència? Com bona part de les esquerres actuals, ho han fet abraçant el discurs identitari. El cap de setmana passat la UGT de Catalunya va celebrar una jornada pre-congressual a Mataró, i el secretari d’organització, David Papiol, va declarar que “estem orgulloses i orgullosos de ser un sindicat antifeixista, i en aquesta jornada volem reivindicar-ho”. Entre els actes hi va haver una ponència titulada “la immigració, un problema inventat”, i es va declarar que “no hi ha lluita de classes sense lluita contra el feixisme, contra el racisme, contra el masclisme i contra l’LGTBI-fòbia”. Això vol dir en realitat que la lluita de classes és molt feixuga, i és millor abraçar altres reivindicacions que són totalment inofensives per al poder econòmic.

Al final tot és una qüestió de diners. Només cal fer una ullada al portal de transparència de la UGT de Catalunya: dels 11,9 milions d’euros d’ingressos pressupostats, només un 31% provenen de les quotes dels afiliats. Llavors consultem les subvencions rebudes el 2022, les últimes que s’han publicat, i què hi veiem? 1,4 milions d’euros del Departament d’Empresa i Treball de la Generalitat per a un “sistema de suport a la participació institucional”. 650.000 euros més per a un “projecte amb actuacions referides i vinculades amb la promoció de l’acció sindical en l’àmbit de la negociació col·lectiva i les relacions laborals”. 175.000 euros de l’Ajuntament de Barcelona per a la “Plataforma Sindical Prioritària”. 50.000  més de la Diputació de Barcelona per a elaborar un “mapa de vulnerabilitat de l’ocupació per a una Transició justa”. 36.000 de l’Ajuntament de Lleida per a “accions per la promoció i defensa dels interessos de les persones treballadores i dels ciutadans i ciutadanes de Lleida”.

I així anar fent. Com es pot enfrontar al govern una organització que en rep milions d’euros cada any? Quin interès pot tenir a engegar una lluita sota l’amenaça que li tanquin l’aixeta? Al cap i a la fi aquestes subvencions paguen molts sous, molts viatges i molts sopars. Encara que ara proclamin que el seu objectiu és “la lluita contra el feixisme, contra el racisme, contra el masclisme i contra l’LGTBI-fòbia”, la traïció a les classes treballadores continua essent colossal i imperdonable.