20.10.2021 - 21:50
Diputats catalans, bascs, irlandesos i corsos han presentat al Parlament Europeu un Caucus per l’Autodeterminació, que tindrà la missió de proposar a la Unió Europea l’establiment d’un mecanisme per a resoldre de manera democràtica els conflictes nacionals dins la Unió. La idea és excel·lent. Segurament no tirarà endavant de seguida i és evident que caldrà temps per a afermar-la, però la iniciativa posa l’accent en una necessitat que no té tan sols la Unió Europea sinó el món en general i obre camí cap a l’única solució raonable. És evident que les democràcies han de trobar una manera, un mètode de resolució dels conflictes nacionals que no siga –que impedesca, de fet– l’exercici de la violència. La de qui es vol independitzar o la de qui no vol que se li independitzen.
Aquest mecanisme és absolutament necessari per a corregir la inconcreció dels principis relatius al dret d’autodeterminació. És un dret universal i indiscutible, però conté el parany, o té l’inconvenient, que àdhuc reconeixent-lo no hi ha unanimitat sobre qui el pot exercir. Segons la comunitat internacional, qualsevol poble o nació el té, el dret d’autodeterminació, però resulta que no hi ha manera de decidir qui és poble o nació i qui no ho és; per tant, qui pot exercir aquest dret i qui no.
Això ha esdevingut especialment greu una volta superada, o gairebé superada, la fase de la descolonització. Per a la comunitat internacional era relativament senzill d’agafar-se al comitè de descolonització de l’ONU i la seua famosa llista a l’hora d’assenyalar qui era digne d’exercir sense cap mena de dubte el dret d’autodeterminació. Però la realitat ha superat de molt aquest estadi. Ni Estònia, ni Sèrbia, ni Eritrea, ni el Turcmenistan, per dir-ne sols uns pocs, no figuraven en la llista en el moment de fer-se independents i, efectivament, avui ho són. I, en canvi, colònies com el Sàhara Occidental o la Polinèsia francesa romanen en la llista de l’ONU però no poden exercir el dret que tenen.
La històrica sentència del 2010 del Tribunal Internacional de l’Haia sobre Kossove va obrir una primera etapa, molt important, de clarificació en la llei internacional, perquè s’hi afirmava rotundament que no hi ha cap precepte que puga servir per a prohibir una independència unilateral. I a partir d’ací els casos d’Escòcia, especialment després del Brexit, i sobretot el cas català i les repercussions que té dins la Unió Europea, juntament amb les situacions dramàtiques de minories nacionals com la kurda o conflictes polítics com el que enfronta la Xina amb Hong Kong, han tornat a centrar l’atenció política en aquest dret, mai discutit però mai tampoc acabat de concretar.
És l’hora de fer-ho. En un món en què jo, que he nascut home, podria ser dona si volgués; o, tot i haver nascut catòlic, podria ser musulmà si volgués, no té gens de trellat que, a la força i contra la meua voluntat, m’obliguen a tenir una ciutadania que rebutge. I que no tinga cap manera ordenada i legal de provar de canviar-ho, això. I com que aquest problema, contra allò que creia molta gent, no es va acabar amb la fi de la descolonització sinó que creix, la comunitat internacional, ni que siga per prudència, ha de trobar una manera de resoldre els casos que se’n deriven. Per l’interès propi de no trobar-se constantment desestabilitzada. I, gràcies a les seues particularitats, dins la comunitat internacional la Unió Europea pot ser perfectament l’indret on experimentar-ho –seguint el camí que van marcar l’Acta de la Claredat del Canadà i la Llei sobre l’Exercici dels Drets Fonamentals i les Prerrogatives del Poble Quebequès, ambdues de l’any 2000.
En definitiva, la qüestió és establir un mecanisme transparent, clarificador, que indique a qualsevol poble, a qualsevol conjunt de ciutadans que vulga exercir el dret d’autodeterminació, quins passos ha de seguir. I que obligue els estats a acceptar aquest exercici sense que puga impedir-lo. El fet que la Unió encara es vaja construint, l’exemple que ja ha donat amb el Brexit, que és un procés d’autodeterminació, i la capacitat que demostra tenir al Tribunal de Justícia a l’hora d’imposar normes democràtiques i de comportament als estats membres, tot plegat fa que siga una candidata excel·lent. I, per això mateix, fa de l’existència i les propostes d’aquest Caucus un projecte molt més que interessant.
PS1. Per si de cas cal aclarir-ho: aquest camí podria ser llarg, d’una dècada pel cap baix, però Catalunya no pot esperar tant. Tanmateix, qualsevol pas inicial serà important per a contextualitzar i afirmar el nostre dret d’autodeterminació. I és evident també que tot es pot accelerar si en un moment determinat, molt més acostat, Europa es troba que hi ha d’intervenir. Tenir aleshores una proposta treballada i raonable sempre serà d’una gran utilitat.
PS2. Avui a VilaWeb som molt feliços perquè Núria Cadenes ha estat guardonada amb el premi Lletra d’Or, pel seu llibre Guillem. Permeteu-me que la felicite també en públic i que li agraesca el seu compromís i l’enorme qualitat de la seua obra. I que us recomane l’entrevista que li va fer Assumpció Maresma: “El que va passar amb en Guillem Agulló va ser una autèntica pel·lícula de terror, amb una maquinària que trinxava persones“.
La fotografia
Vist
Bleak House, una de les llibreries independents més conegudes d’Hong Kong, ha decidit de tancar les portes, en vista del clima de repressió que les autoritats xineses han imposat a la ciutat. El propietari, Albert Wan, se n’anirà del país i s’instal·larà als Estats Units. Ho expliquen els nostres col·legues i amics d’Hong Kong Free Press.
