La claredat

Fa uns quants dies el president Torrent va tornar a fer un ‘Escolta, Espanya’, ara al cor de Madrid: davant l’auditori del Fórum Nueva Economía –que sembla que si més no va tenir la cortesia de deixar-lo parlar–, va entonar una nova apel·lació al diàleg i a la negociació política. I hi va posar nom, amb la solemnitat que escau al càrrec de tot un president del parlament: ‘Ara en direm Pacte de Claredat i, així, a més, retrobem l’estela quebequesa que tant ens havia inspirat.’

Però ell encara no havia acabat de pronunciar aquesta seva nova crida, solemnial i calmosa com dic, que, a l’altra banda, i se suposa que en nom dels qui n’eren els destinataris principals, l’encara ministre dels Afers Estrangers i les Colònies espanyoles, el mai prou ponderat senyor Josep Borrell, tornava a fer gala de les seves altes capacitats diplomàtiques i li deia un: ‘Calla, i mira que n’ets, de pesat, que ja t’hem dit que no i que mai i que prou.’ De manera que aquest pacte de claredat no sembla, ara com ara, que pugui tenir gaire recorregut.

I, amb tot, val la pena que ens hi aturem.

Primer, per valorar la cosa en si. El president del parlament té tota la legitimitat, i només faltaria, per a fer les propostes polítiques que vulgui. Però aquesta, en virtut de què la fa? La fa a títol personal o potser en nom d’Esquerra? O la fa en virtut del càrrec, després d’haver valorat la situació amb el president Torra i el president Puigdemont i també amb els partits i les entitats? És a dir, és finalment l’expressió d’aquella unitat estratègica que hom ens promet? O és només un altre brindis al sol d’aquest tants caps tants barrets on hem anat a petar? Sobre això no tinc més preguntes.

Segon, per fixar-nos en un dels elements de la proposta que totes les cròniques han destacat: la renúncia de la unilateralitat. Es veu que aquesta és l’última moda: dir que no ens tornarem a portar malament, vejam si ens donen caramelets. Però pot ser que algú, posem-hi, algú tan poc informat com el president del parlament, sigui tan pardal per a creure que una afirmació com aquesta tindrà cap efecte positiu? Perquè l’estat espanyol només la voldrà entendre com un pas més cap a la rendició, que és el seu únic objectiu. Rendició i anihilació de l’independentista recalcitrant. Sense ambigüitats.

I així arribem al tercer element que mereix comentari: de debò que cal un pacte de claredat? I amb qui s’hauria de fer? Que és que potser no n’ha estat, de clar, el règim espanyol? Molt i massa. Com que vam dir que en absència de violència es podria parlar de tot, si parles de què no convé que es parli direm que ets violent. I així et farem callar, ben bastonejat i empresonat. Per a escarment i escarn sense mesura. Vet aquí la lògica d’aquest monstre que cova Espanya dins seu, la sagrada unitat de la pàtria, anterior a la història, a la democràcia i a la llei.

No voldria que em mal interpretéssiu: d’aquest atzucac només en sortirem el dia que l’estat espanyol admeti que ens autodeterminem. Però segurament no ho reconeixerà fins que no ho hàgim fet, i amb una contundència i una claredat que siguin inapel·lables. Mentrestant no ens donarà caramelets, sinó xarop d’estopa. I per tant no ens toca acotar el cap i demanar perdó, sinó perseverar en la lluita, reincidir en la desobediència, demostrar la nostra força. No solament dir que ho tornarem a fer. No deixar de fer-ho.