Clare Mackintosh: ‘No tireu mai la tovallola’

Clare Mackintosh és una de les noves revelacions de la novel·la negra anglosaxona. Aquesta dona que va treballar dotze anys com a policia, fins que el 2011 ho va deixar tot per dedicar-se a la literatura, acaba de publicar el segon llibre, Ho sé tot de tu (La Campana), que ha arrencat amb un quart de milió d’exemplars venuts a Anglaterra i traduccions a trenta llengües, després de l’èxit del primer llibre, I let you go, que va vendre més d’un milió d’exemplars arreu del món. En aquest segon títol, tot comença quan la Zoe, una dona de classe mitjana de Londres torna a casa i veu el seu rostre en un anunci de contactes. A partir d’aquí, basteix un thriller de ritme pausat en les primeres cent pàgines, però que s’accelera de manera vertiginosa fins al final. Mackintosh munta un festival literari, és voluntària en una entitat que ajuda les dones amb embarassos de risc, i en només dos dies a Barcelona, ja és capaç de saludar i acomiadar-se envejablement en català dels periodistes. Deu ser veritat que això d’escriure també és un art de seducció.

—Què en pensau, del fet que us encasellin com a autora de llibres del corrent domestic noir? Hi estau d’acord o us molesta aquesta etiqueta i, en general, les etiquetes?
—No m’agrada gens i no em sembla que sigui una definició gens precisa del que faig. Crec que la majoria de llibres que s’etiqueten així no ho haurien d’estar, perquè molts són molt més ambiciosos que no pas la resolució d’un crim en l’àmbit de la llar. Quan et posen una etiqueta d’aquestes també es corre el risc de pensar o fer pensar al lector que es tracta de llibres per a dones o escrits per a dones i en molts casos no ho són, com a mínim els meus, que són per a tota mena de públics. Les etiquetes estan bé per als venedors, però al final, si crees massa subgèneres, ho compartimentes tot en capsetes molt petites, i els lectors a vegades no saben que el gènere és molt més que una de les capsetes que llegeixen.

—Els puristes de la novel·la negra en la seva versió més hard-boiled prefereixen llibres més curts i amb els morts a les primeres pàgines. Què els diríeu per convèncer-los d’arribar a la pàgina cent del vostre, que és on apareix el primer cadàver?
—Hi ha una gran diferència entre les novel·les de procediment policíac, en què la cosa important és la investigació mateixa a partir de la troballa del cadàver i això catalitza la novel·la, i el thriller psicològic, en què el catalitzador és la por, una por que pugui passar alguna cosa. Jo em dedico a explicar quin és el perill i col·loco els personatges en la tessitura de si es trobaran o no amb aquest terror. Ara, si t’agrada més de llegir una cosa o una altra, jo no hi puc fer res.

—Gairebé al començament del llibre, incloeu un dels debats feministes del moment, sobre la posició corporal i l’ocupació de l’espai per part dels homes en llocs públics com el metro. És una picada d’ullet a determinades lectores o un problema que realment us preocupa?
—És la visió d’un dels personatges del llibre amb el qual m’identifico. Quan observes la gent al metro t’adones que les dones fan el possible per ser més petites, posen la bossa entre les cames, es pleguen la falda, encreuen els braços i les cames per ocupar el mínim espai. Els homes fan tot el contrari, amb les cames, els braços i els diaris oberts ocupant el màxim espai i buscant la seva comoditat. En aquest aspecte són molt més atrevits i segurs.

—M’ha impactat molt més el fet que un dels personatges, un home ja d’una edat determinada, perd la seva feina i no ho diu a la parella, no té valor de fer-ho…
—És una actitud que, probablement, afecta molt més els homes de la seva generació que no pas les dones. Es tracta d’homes que estan atrapats entre els seus coneixements i les habilitats tecnològiques de les generacions que vénen per sota, molt més destres amb les xarxes socials. De sobte, es troben vulnerables perquè són molt més prescindibles i ho afronten d’una manera molt pitjor que les dones, que tenen més capacitat de reciclar-se i potser, fins i tot, més possibles sortides laborals.

—També indigna molt la posició de la Zoe envers en Graham, el seu patró, que és d’una submissió absoluta.
—És que la Zoe necessita la feina, no es pot permetre de perdre-la. Ella ja s’havia arrepenjat abans en un home, el seu marit, i la cosa no havia sortit bé. Per això decideix que no vol dependre mai més de cap altre home i per això s’ha d’empassar el seu cap, per molt que sigui com és, perquè no pot perdre aquesta feina.

—Heu decidit de situar una bona part de la història en un fascinant no-lloc com és el metro de Londres. Per què? Què aporta aquest espai d’anonimat a la novel·la?
—Volia que hi hagués dos espais que contrastessin. La cosa que em fascina del metro és el grau d’intimitat al qual s’arriba amb un autèntic desconegut. Potser seus més a prop del que ho faries amb la teva parella, de vegades hi ha contacte físic i tot, et respires i t’olores amb una persona i, en canvi, no hi parles, no saps qui és i no hi mantens cap mena de relació constant. Tot plegat és molt inquietant.

—Un anonimat que, en canvi, contrasta amb l’exhibició que fem tots nosaltres per les xarxes socials…
—Sí, és al·lucinant com hi vomitem informació. Compartim moltíssima informació a les xarxes. La gran majoria són ximpleries que no diries a ningú a la cara, però després hi ha una gran quantitat d’informació personal que potser no explicaries a un desconegut i que, en canvi, comparteixes a la xarxa, sense pensar qui ho llegeix. És com un joc canviant entre els dos mons.

—Parlem una mica de la tècnica del llibre: heu decidit d’alternar capítols en primera persona protagonitzats per la Zoe amb altres en tercera persona en què la Kelly, l’agent de policia, és la protagonista. Per què aquesta elecció tècnica?
—És una molt bona pregunta. Els capítols en primera persona, a més a més, es narren en present en molts casos. Això permet al lector d’identificar-se molt ràpidament amb la Zoe, i quan te n’adones, resulta que tu també ja estàs en perill, perquè vaig fent la tensió i perquè la informació que aporto en aquests capítols és la mateixa que té ella. Limito el coneixement i incremento la incomoditat. En canvi, hi ha el contrast amb els capítols escrits en tercera persona, que en teoria no tenen tanta implicació emocional perquè són els que expliquen la feina de la policia. Passa que la Kelly, per la seva manera de fer i de ser, sí que s’hi implica. Però aquesta tercera persona buscava més distància i objectivitat. La mescla de les dues veus estructura l’obra i la fa ser com és.

—També hi ha un domini de les principals tècniques del thriller: capítols que acaben en alt i que s’alternen amb trames secundàries, dosificació de la informació, personatges secundaris i terciaris que tenen el seu moment de glòria… Us divertiu, escrivint?
—Moltíssim. M’ho passo pipa. Per a mi, és un procés peculiar. Quan planifico la trama del llibre sempre imagino una gràfica en què la funció horitzontal són els capítols i la vertical la intensitat, la tensió. Cada una de les escenes les anoto en post-its i vaig distribuint-les en la gràfica, cercant el moment de tensió. M’agrada recrear una muntanya russa, perquè si tot està en una tensió màxima no funciona, hi ha d’haver els contrastos.

—El periodisme que descriviu al llibre també presenta contrastos: d’una banda, el Telegraph, el diari seriós. De l’altra, el London Gazzette, d’una qualitat molt inferior, però potser molt més proper al lloc on treballa el 90% dels periodistes del món. Què us ha aportat el periodisme?
—Per començar, he de dir que no vaig fer de periodista com a tal. Vaig passar-me dos anys fent de freelance i escrivint històries, articles d’opinió i entrevistes, però en cap cas no em considero periodista, perquè aquests dos anys m’han aportat un gran respecte per la professió.

—Sí que sembla que, en el vostre cas, van ser incompatibles la maternitat i la feina de policia…
—Sí, és una qüestió complicada perquè implica molts aspectes, però hi ha feines que tenen molt d’impacte sobre la vida familiar, i tot depèn de la dinàmica familiar i de qui és el principal cuidador dels nens. Normalment, ho és la dona i, en conseqüència, una feina com la de policia, que implica moltes hores i disponibilitat, és complicada. Tot i això, tinc moltes amigues que han seguit fent les dues coses i les han fetes molt bé. Però, per a mi, era diferent.

—Resulta curiós que la Kelly, la vostra protagonista, hagi de compartir pis amb tres dones més… És una de les conseqüències del problema terrible de l’habitatge a Londres?
—Per descomptat. Això de l’habitatge a Londres és ridícul i terrible. La setmana passada, vaig llegir un article sobre un mestre amb tres fills que no tenia llar i que vivia a un hostal perquè no podia pagar l’habitatge. Tenim mestres, treballadors dels serveis d’emergència, policies, metges, treballadors clau d’una comunitat que haurien de viure prop d’on treballen i que no poden fer-ho perquè els sous són baixos i l’habitatge és molt car.

—La Kelly és una policia amb qui empatitzam de seguida, però encara més quan sabem que ha estomacat un violador de nenes. Tot i això, la utilitzeu per parlar dels límits ètics de l’actuació policíaca?
—Sí, em serveix per recordar que la policia és gent amb sentiments reals, però, a la vegada, que aquestes accions tenen conseqüències, perquè ella quasi perd la feina per això. En la realitat, l’hauria perduda, perquè a la Gran Bretanya en cap cas un agent pot pegar un detingut, hagi fet el que hagi fet. Però et puc assegurar que quan jo era policia hi havia molts moments de pura ràbia en què el control era molt difícil.

—Parlau de sentiments i parlau d’una ciutat, Londres, que va votar en contra del Brexit i que, malgrat tot, es veu abocada a fer el que va decidir la majoria dels anglesos. Com valoreu el Brexit?
—Estic devastada per aquesta decisió. Sempre m’he sentit europea, vaig a viure a França durant dos anys i m’encanta Europa i els europeus que viuen a Anglaterra, imprescindibles, per exemple, en el col·lectiu mèdic. Em preocupa moltíssim el futur del Regne Unit.

—En els agraïments del vostre llibre, hi ha un esment al col·lectiu d’escriptors de gènere negre: com us han acollit els col·legues?
—Molt bé. Els autors de novel·la negra són gent que ajuda sempre, que et dóna el seu suport i els millors consells i t’expliquen la seva experiència. I com que n’hi ha que són policies, i d’altres advocats o treballadors socials, tots ens enriquim de tots, i això ha estat molt útil. Igual que ho han fet ells, jo també intentaré ajudar sempre els autors novells.

—Podeu començar donant-los la recepta de l’èxit…
—Si hi hagués una fórmula, ja l’aplicaria al meu pròxim llibre. Jo només tinc un consell per a qui escriu la primera novel·la: que no ho deixi, que l’acabi. Hi ha tanta gent que no acaba mai el primer esborrany i que no se la pot ajudar per això… no tireu mai la tovallola.