Clare Daly: “Allò va ser una baralla de gossos programada per l’extrema dreta”

Clare Daly, eurodiputada irlandesa d’Independents 4 Change, va fer la setmana passada un discurs contundent –una part del qual en català– contra el debat convocat per la dreta i la ultradreta al Parlament Europeu sobre l’efecte de l’amnistia i l’estat de dret a l’estat espanyol. Daly, de fet, va ser dels pocs eurodiputats no catalans ni espanyols presents al debat. VilaWeb ha entrevistat telefònicament la senyora Daly per conèixer-la una mica millor i saber el seu punt de vista.

—Per a la gent que no va veure el vostre discurs al Parlament Europeu, què vau dir? Quina és la vostra posició?
—Crec que era una outsider. I crec que era l’únic estranger present, perquè allò era com una guerra civil espanyola desplegant-se davant meu. M’ho mirava de fora estant. Jo, quan vaig sentir que hi havia un debat sobre l’estat de dret a Espanya, vaig pensar: genial, finalment! Hi ha tants casos sobre els quals cal parlar, casos que demostren la pobresa jurídica de les sentències de la judicatura espanyola. Hi ha enormes problemes en la societat espanyola, amb l’estat de dret, amb el comportament menyspreable de la policia, amb cantants que són a la presó per les seves lletres, amb la greu repressió que hem vist en algunes manifestacions. Vaig pensar que discutiríem sobre algunes d’aquestes coses. I després vaig veure que no, que ja hi tornàvem a ser. Una altra vegada es tractava de Catalunya. I és molt depriment quan veus que l’única cosa que enfureix els eurodiputats espanyols és tenir una baralla de gossos sobre Catalunya. Em va disgustar molt. I també vaig dir que l’amnistia era per a gent que mai no havia d’haver estat processada, en primer lloc. Gent que no és exactament radical ni un gran problema. I que és una cosa que hauria de servir, si es vol, per a corregir un error. Però la idea que la gent cridi i rugeixi, tot exigint debats sobre això, és una bogeria.

—Sou a l’esquerra de l’espectre polític. L’altre dia el PP es va posar realment contra l’amnistia. Però, què ens podeu dir de l’esquerra del Parlament Europeu? Quina posició té?
—Però quina era la posició que discutíem, realment? És a dir, discutíem sobre el futur de Catalunya o era una excusa perquè les forces polítiques espanyoles tinguessin una baralla de gossos en el teatre europeu? Això, era. Vam veure un oportunisme groller del PPE que, probablement, veu l’extrema dreta guanyant terreny a tot Europa. I en lloc d’oposar-s’hi, adopta algunes de les formes i el llenguatge de l’extrema dreta. I n’expressa les opinions, que aleshores converteix en dominants. Ho veiem no sols en qüestions d’autodeterminació. També en debats sobre medi o immigració. El PPE va anar al debat amb Manfred Weber, el seu home fort. Un dels pocs no espanyols que hi havia. I ell representa aquestes forces que a Espanya formen una espècie d’aliança impia. Això passa en aquest moment amb Vox i l’extrema dreta. De manera que no era realment una discussió sobre el futur de Catalunya. Allò va ser una baralla de gossos programada per l’extrema dreta, que no pot pair que hagi perdut les eleccions. I volien continuar aquesta lluita al Parlament Europeu, cosa completament inacceptable. No tenia res a veure amb nosaltres. Aquesta és una batalla del poble d’Espanya, del poble de Catalunya. Parlem de la formació de govern a Espanya, on tenen tot el dret de triar qui vulguin. Això és cosa vostra.

—Creieu que ha tingut èxit aquesta maniobra del PP de fer un debat al Parlament Europeu?
—No, crec que no. Al Parlament Europeu no ha tingut cap repercussió. No hi havia ningú a la cambra escoltant, excepte jo. Tots els altres eren eurodiputats espanyols matant-se entre ells. De fet, ja els ho vaig dir: “Déu meu, la societat espanyola ha d’estar en crisi, perquè el nivell d’hostilitat i agressió que veig és una cosa que no havia experimentat ni a Irlanda.” Va ser bastant xocant, en realitat, el comportament. Això vaig pensar.

—Aquesta és l’última afirmació del vostre discurs: “Hi ha massa gent aquí amb greus prejudicis contra Catalunya. No ens podreu silenciar.” Quin prejudici heu vist?
—Oh, per l’amor de Déu. Mireu, fa un parell d’anys vaig ser ponent de l’informe sobre drets fonamentals al parlament. I la qüestió que va ser a punt d’originar un bany de sang va ser sobre Catalunya i els presoners de llavors, i del dret de llibertat d’expressió i de llibertat de reunió. Són de drets fonamentals, drets democràtics bàsics, consagrats en la Carta dels Drets Fonamentals. Doncs quan vaig intentar de presentar aquests temes en el context de Catalunya, no vam poder arribar a cap acord. I el grup socialista espanyol no en volia saber res. Absolutament res. I el grup del PPE gairebé es va tornar boig. És un gran problema. Vaig fer un informe en el qual esmentava la revolució catalana. Ho feia exercint el meu dret com a ponent. Doncs ho van esborrar de les actes del parlament. Es van tornar bojos perquè feia referència a Catalunya. Es va tornar a convertir en un pim-pam-pum polític. Per tant, no és la primera vegada que ho veig. No és una cosa racional, la gent perd tot el decòrum, perd tot l’equilibri. D’una altra banda, són gent normal, si és que existeix tal cosa. Els membres del Parlament Europeu es tornen bojos. I he de dir que els socialdemòcrates, els que ara hi ha al govern, havien estat igual de dolents.

—I ara heu vist un canvi per part del partit socialista espanyol?
—No en sóc experta, però ja ho diu la dita: de les necessitats, virtuts. El govern de Sánchez necessitava el suport dels catalans; si no, no formarien govern. De manera que la base de l’acord no és una conversió a l’estil de Damasc, ni una acceptació de la independència catalana, ni res per l’estil. Però és un reconeixement que necessiten el suport d’aquesta gent per a formar govern. Han arribat a aquesta posició dialogant, i això és una cosa que el PPE no faria. Però només es poden derrocar barreres sobre la base del diàleg. I d’aquesta cooperació, qui sap quins altres beneficis o millores en poden sorgir. Durant massa temps hi ha hagut un atrinxerament. Per mi, el canvi només es pot produir mitjançant el diàleg i la diplomàcia. Veurem si és pel camí de traïció o serà la base d’una cooperació més gran que condueixi a un resultat millor per a l’autodeterminació. Hi haurà les dues maneres de veure-ho.

—El Parlament Europeu era gairebé buit. La majoria dels presents eren catalans o espanyols, però vós també. Curiós. I ara veig que teniu una estelada al despatx. Com és?
—Ets un bon detectiu. A l’altra paret, hi tinc “Amnistia per als líders catalans”. Aquí al parlament, una de les treballadores és de Catalunya, amiga de la universitat de la meva filla. La meva filla aprèn català. Recordo que quan ens van elegir per al parlament, en el nostre primer dia a Estrasburg, hi havia milers i milers de catalans aplegats per protestar, exigint que els seus eurodiputats tinguessin el dret de participar. Vaig ser a Barcelona i vaig visitar els presos. I també vaig anar a algunes de les grans manifestacions. Jo seria un internacionalista per naturalesa, i que respecto el dret dels pobles d’autodeterminar-se. De manera que m’interessa la lluita de tothom pels drets humans bàsics, sigui on sigui.

—Quin paper creieu que hauria de tenir el Parlament Europeu en l’enfrontament entre el catalanisme i l’espanyolisme?
—No crec que sigui assumpte del Parlament Europeu ni de la Unió Europea. Però si la Unió Europea es prengués de debò això de tenir un paper en aquest afer, hauria demanat comptes a Espanya fa anys per la violència de la policia, tots els problemes amb el poder judicial espanyol i els governs que no han sabut plantar cara al llegat de la judicatura franquista, reconeguem-ho. I el Parlament Europeu ha estat bastant content, i la Unió Europea també, de deixar que això continués. Per tant, creure que la Unió Europea és el que aporta democràcia i valors no té sentit. No ho fan. Si ho fessin, haurien intervingut Espanya fa anys. Així doncs, no espero que siguin un intermediari neutral en aquesta qüestió. Això ho resoldran el poble d’Espanya i el poble de Catalunya. És a dir, la Unió Europea val més que no es fiqui en allò que no li importa. Si fos seriosa, aplicaria sistemàticament l’estat de dret a tot arreu. Però no tinc gens de confiança que ho faci.

—Cada vegada que la gent diu: “Oh, catalans, serà impossible que sigueu independents d’Espanya perquè són massa grans, massa poderosos”, jo sempre responc: “Mireu els irlandesos. Van ser capaços de ser lliures quan Anglaterra era un imperi que controlava el 20% del globus.”
—I aquestes qüestions tampoc no s’han resolt, encara, a Irlanda. Ens va semblar molt irònic que els dirigents europeus diguessin que Ucraïna havia de lluitar per conservar tot el seu territori, inclosa Crimea, abans de parlar-se de pau. No obstant això, la mateixa gent va lloar l’acord de pau d’Irlanda del Nord com un gran èxit de la diplomàcia, que fa que el 17% d’Irlanda continuï sota el domini del Regne Unit. Però la gent no es mata. Hi ha un procés per a veure com s’arriba a una Irlanda unida, en termes demogràfics, i més. Per a mi, el camí a seguir és la diplomàcia, el diàleg, els acords i la protecció dels drets de les minories. Però tens tota la raó. Aquesta idea que només perquè tu ets petit i l’altre és gran, això mai succeirà, doncs la història no dóna suport a aquest punt de vista. Mira ara: tot el món, a part els Estats Units i els interessos creats a la UE, fa costat a Palestina. I sí, hi ha un genocidi, però els pobles del món són al seu costat, i el dret internacional també.

—M’agradaria fer-vos dues preguntes personals. He vist a la Viquipèdia que el vostre pare era militar, però no he pogut trobar a què es dedicava la mare.
—Bé, a Irlanda en aquella època, quan et casaves i tenies fills, a partir d’un cert moment, ja no et permetien de treballar. De manera que quan va tenir fills, la mare va deixar de treballar.

—No li permetien de treballar?
—Les dones casades no podien treballar, no.

—I la darrera pregunta que solc fer és: us agradaria dir res que no hagi preguntat?
—Crec que tota la història cultural de Catalunya i de la llengua és increïblement important. A Irlanda, molts de nosaltres, a causa de l’ocupació britànica, pràcticament no la fem servir, la llengua. I el fet que deu milions de persones puguin parlar català, que sigui llengua de tanta gent i, així i tot, no sigui una llengua reconeguda… Això va absolutament lligat a aquesta lluita. I crec que és una cosa que cal destacar més, perquè si es pot de mantenir, llavors sorgirà el camí cap a l’autodeterminació. Però si aconsegueixen d’eliminar això, en una generació o dues es convertirà en no res. Em vaig emocionar molt quan vaig tenir l’oportunitat de dir unes paraules en català durant el discurs (òbviament, gràcies a la meva filla) i dues persones es van posar en contacte amb mi per dir-me que ploraven quan sentien parlar en català al parlament. Em fa plorar fins i tot a mi, pensar que s’impedeixi de parlar la llengua al teu parlament. Déu meu, això és una Unió Europea de valors i cultura? És absolutament hipòcrita. És el centre de la hipocresia de l’univers, la Unió Europea. Hi ha gent que em va dir que havien rebut amenaces per haver volgut parlar en català. Això demostra que el poder està en la llengua. Mantingueu-la, i feu tant com pugueu per defensar-la.