Clara Queraltó: “Em sembla molt poc interessant la literatura que pretén ser model de res”

La Gabriela té divuit anys i tota una vida per encetar quan, un matí indolent d’estiu, coneix en Quim, un barceloní de trenta-nou anys que ha vingut a passar l’estiu al poble del seu avi. Aquest és el punt de partida de Com un batec en un micròfon, el títol amb què la filòloga i escriptora Clara Queraltó (el Pla del Penedès, 1988) ha estat guardonada per unanimitat amb el vuitè premi Llibres Anagrama de Novel·la.

Estructurada en dues parts pràcticament simètriques –l’una narrada per la Gabriela, l’altra per en Quim–, la novel·la ressegueix la relació que es deriva d’aquest primer encontre, explorant pel camí la qüestió del desig i el poder entre dos amants a qui separen vint-i-un anys i més d’un secret. En parlem amb l’autora, que ens rep en un cafè prop de l’institut del barri de Sants de Barcelona on treballa com a professora de llengua i literatura catalanes. Remarca, en tot moment, que la novel·la no és una crida a l’escàndol ni al judici fàcil: per sobre de tot, explica, li interessa excavar en les profunditats del desig; dels clarobscurs que inevitablement formen part de qualsevol vida.

—De Com un batec en un micròfon s’ha dit que és una novel·la d’amor i una novel·la de terror.
—He vist que la interpretació depèn molt del perfil del lector i, sobretot, de la generació a què pertany: els lectors més grans hi han vist una història d’amor; els més joves, no. Crec que una de les gràcies del llibre és que et permet, com a lector, canviar la teva opinió sobre els personatges a mesura que vas llegint i vas descobrint més informació sobre ells i sobre la seva història.

—El desig és un dels elements centrals de la novel·la. És interessant de veure com l’encara cada personatge: la Gabriela, amb voluptat i exuberància; en Quim, amb prudència i vergonya.
—Sí, inevitablement. I no és una qüestió només de l’edat. El personatge femení, la Gabriela –que és qui, en aquesta relació asimètrica, podria estar en una posició de vulnerabilitat–, és el subjecte del desig. Té claríssim què vol aconseguir; és la iniciadora. En canvi, l’altre personatge intenta no acostar-se a allò que sap que no ha de desitjar. Tot es produeix en el marc de la legalitat, en el marc del consentiment, i això fa aflorar certs dubtes morals a l’hora d’interpretar aquesta relació. El desig també és la clau que explica aquests dos personatges: explica què fa que una noia de divuit anys desitgi algú molt més gran que té una relació clara de poder sobre ella, i què fa que un senyor de trenta-nou anys vulgui –o no– acostar-se a una noia tan més jove.

—La Gabriela és, ostensiblement, una noia apoderada. És ella qui pren la iniciativa a l’hora de començar la relació amb el Quim, i unes quantes vegades parla de l’atracció com una lluita pel poder. D’on ve, aquesta necessitat de validació externa?
—Justament, el fet que tingui divuit anys –i, per tant, no tingui una perspectiva i una experiència vital definides– fa que no s’adoni que no té la perspectiva ni l’experiència vital per a prendre les decisions. Volia explicar, també, aquest moment dels divuit anys en què et creus molt gran i no ho ets, però en què ja ets conscient del desig que generes en els altres. Adonar-te que els altres et volen t’atorga un cert poder, i això és el que fa que la Gabriela –per molt clar que tingui el discurs feminista– cregui que decideix des d’un lloc completament lliure. I a partir d’aquí es pot explorar un patró més ampli, que es repeteix en el món heterosexual, en què els nois molt més grans es fixen en noies més joves. I es diu que les noies maduren abans perquè la societat les força a madurar abans. La frase aquesta tòpica de “és que ets molt madura per la teva edat”, en el fons, és com dir: “Et veig com algú amb qui podré tenir sexe sense cometre cap il·legalitat.”

—I aleshores què en fem, de la relació entre la Gabriela i en Quim?
—Tot això t’ho explico perquè és el factor que introdueix aquest element de dubte sobre la decisió de la Gabriela. Què en fem? Cancel·lem la relació d’entrada perquè és relació de poder que pot ser abusiva, o bé considerem que la Gabriela és una persona major d’edat que escull lliurement i, per tant, la infantilitzem si li neguem la capacitat de decidir? Tot això són dubtes que a mi se m’han plantejat mentre escrivia la novel·la, però no en tinc una resposta clara.

—Els amics d’en Quim, tanmateix, sí que li retreuen que tingui una relació amb una noia tan més jove.
—Els amics a vegades et diuen coses que no tens ganes de sentir; et serveixen una mica de contrapunt que qüestiona les teves actituds. Les recriminacions dels amics també donen una oportunitat a en Quim per a defensar-se: que si aquesta noia ha follat més que jo, que si és una cosa passatgera, etcètera. Volia que el lector pensés: “Estic d’acord amb els amics, però també amb en Quim.” Sí que tinc clar que els personatges no han de ser model de res; només faltaria. Em sembla molt poc interessant la literatura que pretén ser model de res. L’escriptora Margo Glantz deia que aquesta literatura que intenta reflectir la realitat, i a la realitat no hi ha principis morals.

—Sigui com sigui, en Quim no té cap més diferència jeràrquica respecte de la Gabriela que el fet que és vint-i-un anys més gran i un home. No és, per exemple, el seu professor, ni ningú que tingui cap altra posició de poder institucional sobre ella. Això és deliberat?
—Perquè, aleshores, s’establia una relació de poder encara més evident. Tenia molt clar que l’única relació de poder que hi podia haver era que ell fos vint anys més gran. Si en Quim fos un professor, un monitor, un tutor o el que fos, la dinàmica de poder era molt més clara i molt menys interessant. Volia que la relació fos com més ambigua i més grisa millor. Si en Quim fos, per exemple, un professor que burxa la seva alumna, la novel·la simplement explicaria la història d’un assetjador. El lector empatitzaria amb l’assetjada, evidentment, i per tant –des d’un punt de vista moral– la història seria molt menys interessant. No volia això. No volia una història que fes que el lector digués “els homes sou uns cabrons!” i simplement girés full.

—De fet, la novel·la aprofundeix els problemes i la psicologia interior d’en Quim.
—A mi m’interessava que el lector, d’alguna manera, hi empatitzés, que tingués l’oportunitat d’explicar què ha passat abans d’arribar a aquest punt. Orhan Pamuk deia que la novel·la és l’art que et permet identificar-te amb aquells qui prenen decisions que tu no prendries mai i fan coses que tu no faries mai. Jo no volia que el lector condemnés en Quim des d’un primer moment i que, al final de l’obra, el continués condemnant. Volia mostrar les arestes del personatge, les parts més fosques i profundes que tenim tots. No m’interessen les novel·les que et donen la píndola moral des del primer moment: m’interessa que em facin moure i entrar en contradicció. No vull començar a llegir una novel·la pensant una cosa i que, quan l’acabi, continuï pensant allò mateix.

—La novel·la està dividida en dues parts que expliquen, en essència, la mateixa història: la primera des de l’òptica de la Gabriela, la segona des de l’òptica d’en Quim. Què va fer que us decantéssiu per aquesta estructura tan inusual? Què us permet de fer, com a autora?
—Volia que l’estructura no fos solament una filigrana formal. L’estructura ha d’estar al servei de la història, i us ha de servir per a explicar-la millor: em serveix per a explicar-los a ells, i perquè el lector contínuament es vagi replantejant què pensa dels personatges. Jo plantejo uns fets que han estat viscuts i interpretats de maneres molt diferents, i el lector se’n farà una opinió o una altra. La clau és que no sàpiga mai exactament què ha passat. A qui et creus i per què? No hi ha uns fets objectivables. A ella li ha semblat que porta la veu cantant en tot moment, que ha estat ella qui ha pres les decisions. Després el lector veu l’altre relat, i potser a causa d’allò que hi descobreix comença a plantejar-se algunes coses. Per a mi, aquesta regulació de la informació era clau: qui t’explica la història, com interpreta els fets, què t’explico, què no, què amago, com manipulo… Ho fem tots, això, per a convèncer-nos de coses. Som el relat que ens expliquem, i si ens hem d’enganyar una mica nosaltres mateixos, ens enganyem.

—La vostra novel·la anterior, Et diré R., ja tractava d’un tema tant o més delicat que la diferència d’edat en l’amor: la maternitat no desitjada. La incomoditat us és una font de creació literària?
—Sens dubte. Jo escric sobre els temes que m’inquieten, que no tinc clars, que em generen dubtes… I al final escriure és això, és com una temptativa d’arribar a algun lloc. Si jo tingués les respostes de tot no hauria escrit una novel·la de ficció, hauria escrit un assaig. Per això m’hi poso, perquè si tingués molt clar què penso no m’interessaria escriure. Incomodar vol dir subvertir allò que creus, moure’t d’allò que et sembla claríssim cap a allò que tens menys clar, però potser et sembla més estimulant. Escric tenint moltes preguntes, i sense tenir la intenció de respondre-les. No crec que les novel·les, ni la ficció, hagin d’ordenar o respondre res.

—Així doncs, per a vós la literatura és una manera de trobar respostes?
—Gens ni mica. Potser fins i tot encara em genera més dubtes. Però per això m’interessa, perquè m’ajuda a mirar-me la realitat des d’un lloc més profund. Em planteja dubtes, però també m’amplia la mirada.

—A banda d’escriptora, sou professora de llengua i literatura catalanes en un institut de Barcelona. Com pugen, els joves?
—No són tan diferents de quan jo tenia la seva edat, per exemple. Una cosa que sí que els ha canviat molt és l’infern de les xarxes socials i d’internet: la construcció d’un jo que no ets tu, tot aquest món en què les aparences i les comparacions poden ser terribles. I tot això ha anat a més els últims anys, clarament.

—I la llengua?
—La davallada en l’ús del català és absoluta. Jo et parlo de la realitat concreta de Sants i l’Hospitalet que veig a classe, però –pel que diuen les dades– no crec que difereixi tant de la realitat de la resta del país. La llengua als passadissos i als patis és sempre el castellà, fins i tot entre alumnes que parlen català a casa: sempre se socialitzen en castellà. Per a ells no és un problema; ni tan sols s’ho plantegen. També m’he adonat que les idees de dreta i extrema dreta tenen cada vegada més acceptació entre els joves: Vox, per exemple, ha fet molta feina a les xarxes, i especialment a TikTok. La meva teoria és que ser jove implica, en certa manera, rebel·lar-se contra els relats hegemònics. Ells han crescut amb el discurs feminista i antiracista, i per a ells ser rebel és anar en contra d’això. En la meva època, ser rebel era ser extremadament d’esquerres. Ara, el relat hegemònic és un altre, i per tant la forma en què els joves reaccionen és diferent.